1. Xavi

Tornava de l’institut. Caminava sota els arbres sense pressa. L’esclat primaveral ho havia poblat tot de verd i ja abellia passejar per l’ombra, malgrat ser abril, perquè el sol queia a plom, com si volguera avançar-nos l’estiu. En creuar el carrer, arribà a sa casa, una de les unifamiliars que vorejaven el parc. Xavi obrí la porta, va entrar i va trobar el seu germà major al rebost de la planta baixa, buscant alguna cosa.

En acabar de dinar, van alçar taula. L’un va posar el rentaplats mentre que l’altre s’encarregava de la llavadora. Cadascú sabia bé el que havia de fer. Quan encara vivia el pare, ja els havien acostumat a col·laborar en la faena de casa. Després, en morir el seu marit, Marina, la mare, va distribuir equilibradament el treball. J.J., que aleshores tenia quinze anys, va assumir de manera impecable les responsabilitats de fill major. La veritat és que eixa situació no li va resultar nova del tot. Li havien contat una història semblant temps arrere. El seu pare, Joan, i l’oncle, Ximo, tenien nou i setze anys respectivament quan va morir el iaio Joaquim i es quedaren orfes. I des d’un fatídic dia de l’any 2001, J.J. i Xavi es quedaren en la mateixa situació. Fins aleshores tot semblava una pel·lícula de Hollywood. Família feliç amb estabilitat econòmica, malgrat la hipoteca de la casa familiar. Però tot va canviar aquell dissabte d’hivern, quan va succeir el pitjor que podia passar. Estaven desdejunant-se a la cuina.
Marina el va mirar amb tendresa i li va agafar la mà, acaronant-la suaument. Va aclucar els ulls mentre buscava la mà de l’altre fill. Els músculs del coll es van tibar mentre s’empassava un inexistent glop de saliva. La respiració marcava subtilment el pas dels segons en un silenci aterrador. Va alçar la mirada, i amb els ulls vidriosos ho va anunciar.
Decidí dir-los la veritat des del primer moment. Hi havia metàstasi. Per què els anava a mentir si en poc de temps ho sabrien irremeiablement?  Joan es moria. Els fills tenien dret a donar-li a son pare i a rebre d’ell tot el que fóra possible en els sis mesos de vida que li quedaven.
Xavi va superar l’òbit de son pare millor del que Marina havia imaginat. No era un xiquet que passara llargues estones cavil·lant. Era més bé impulsiu, i qualsevol cosa el distreia. Tenia nou anys i, malgrat l’impacte emocional, no li va costar molt lliurar-se dels records dolorosos i viure el present. J.J. va ser una peça clau. A més dels costums propis de germà gran, s’encarregà de vetlar pel compliment de les normes, sobretot les relatives a les tasques de casa. Per a Marina suposà una gran ajuda en la seua situació de viuda. Anys després, el fill major seguia brindant una col·laboració inestimable. No sols es repartien les inesgotables ganes de discutir d’un adolescent primerenc, que ja era prou, sinó que feia costat a la mare en els assumptes innegociables. En altres ocasions, cedia davant transgressions menors que, per a Xavi, evidenciaven una complicitat digna d’agrair. En el seu paper de tutor, J.J. va intentar encetar converses al voltant de temes “delicats”.  Malgrat l’interés mal dissimulat, Xavi no s’hi involucrava. Poques vegades parlava obertament sobre els seus pensaments. Mai li contava les seues intimitats. Era un adolescent alegre, divertit i amb un cor sensible, però que es resistia a obrir-se.

Després de resoldre les tasques domèstiques, cadascú dels germans se’n va anar a la seua habitació. Xavi, malgrat la urgència dels estudis, decidí prorrogar el descans un poc més. Seguint el ritual acostumat, va agafar la guitarra i la va desenfundar. En veu baixa, començà a reproduir un crescendo d’aplaudiments i crits d’un suposat públic lliurat sense condicions al seu ídol. Va tocar quatre o cinc cançons, sempre seguides de sentides ovacions. Fins i tot, en acabar l’última interpretació es va demanar un bis, cridant “una altra, una altra, una altra” fins que acabà autoconcedint-se’l. Al final, el públic imaginari expressava la seua satisfacció pel que acabava d’escoltar. El gran Xacovalls, nom artístic inspirat en la seua adreça electrònica, enfundà la guitarra mentre es llevava de damunt les últimes admiradores.
Amb l’autoestima pels núvols, posà els peus a terra. Ja era hora de treballar. Es va centrar en la preparació de l’examen de Llengua espanyola. Va destinar-hi vàries hores. Estava ja acabant quan va arribar la mare. Després de les salutacions, li va preguntar si havia posat la llavadora a migdia.
Marina esclafí a riure. Xavi sempre estava de bon humor. En arribar a casa no faltava mai una broma, un acudit o la paròdia d’una rivalitat totalment inexistent amb J.J.
La mare isqué al corredor i es va dirigir cap a la seua habitació, cavil·lant. Son fill era una benedicció. Quan madurara un poc més, seria un encís d’home. No podia queixar-se’n. J.J. era molt responsable i estava a punt d’acabar la carrera de Dret. Ja era tot un home. Xavi estava en plena adolescència. No semblava tindre tant de trellat, però complia en els estudis. I les companyies amb què s’ajuntava eren bona gent.

La veritat és que Xavi havia tingut sort amb la colla d’amics. Estava Anna, filla d’immigrants malaguenys. Va nàixer ací, estava totalment integrada i se sentia valenciana de cap a peus. Era boniqueta de cara, però no era molt alta i tenia tendència a engrossar. Tanmateix, l’aspecte físic no li preocupava massa. Treia molt bones notes, però lluny de la imatge d’empollona antipàtica, Anna queia bé a tota la classe. Era molt bona companya. Ja des de 1r. d’ESO l’Anna s’havia sentit atreta per Xavi, però eixa atracció no semblava ser mútua. I encara que a ell se li n’anaren els ulls darrere de qualsevol xica de pits exagerats o de cul redonet, ella preferia seguir esperant.  Perquè eixos ulls eren preciosos i, quan la miraven, el món s’aturava. Ara bé, l’amor, sovint, té forma triangular. Anna volia Xavi, però qui estava enamorat d’ella era Tòfol, un altre del grup.

Quan volien fer-lo enfadar, l’anomenaven Tofolet. Llevat d’enguany, sempre havia coincidit amb els seus amics a la mateixa classe. Coneixia Anna de la banda. No treia tan bones qualificacions perquè dedicava molt de temps a estudiar música al conservatori municipal. La tutora el posava d’exemple de xic organitzat que programava profitosament el temps. Malgrat el “contratemps” de ser elogiat públicament per un professor, Tòfol era admirat pels companys per les seues dots musicals. Ja havia exercit com a solista en alguna actuació de la banda, cosa que, en opinió de Xavi, contribuïa decisivament a millorar el seu suposat prestigi sexual, perquè tocar un instrument com el trombó de vares era retre un homenatge a l’erecció. El ben cert és que la destresa musical facilitava les maniobres d’aproximació i captura en els rituals per a lligar. Potser eixa fóra la raó per la qual Xavi es va interessar a aprendre a tocar la guitarra. Tòfol, lluny de veure’l com un rival, s’oferí satisfet a ensenyar-li. Anna acudí divertida a alguna d’eixes classes per veure l’aprenent. I va ser la prova evident de l’eficàcia de la interpretació musical per a conquistar les admiradores. Els moviments del seu cos mentre tocava peces mogudes o la veu suau i entonada de les balades, van fer que la xica descobrira en el seu príncep un nou motiu per a seguir-lo fins l’eternitat.

L’altre amic era Robert, un alumne que va arribar a l’institut el curs anterior, quan hagué  de deixar el seu poble, Cocentaina, i vingué a viure a la ciutat perquè l’havia fitxat el València CF. Tenia un cos espectacular que resultava molt atractiu a les xiques, però era un poc tímid. Anava just en els estudis. Prompte va fer molta lliga amb Xavi, qui l’introduí en el grup d’amics, molt satisfet de relacionar-se amb un futbolista de l’equip xe.

La colla la completava Clara, a qui també coneixien del curs anterior. Ella repetí 3r. d’ESO i, com era de caràcter obert i molt sociable, el tutor li va posar de company Robert, que era nou. Des del primer dia s’aveniren d’allò més bé. Tots dos es feren inseparables. Aleshores, a Robert li tragueren el malnom de Rovell, perquè sempre anava junt a la Clara, com en l’ou. No era bona estudiant. I durant aquest curs estava canviant a pitjor. Havia anat perdent el poc interés que tenia pels estudis. L’impuls inicial de setembre s’havia quedat en no res. Quasi ni obria els llibres i faltava molt a classe des que es relacionava amb gent distinta. Uns antics amics amb idees i costums no massa comuns.


Però, llevat de Clara, els membres de la colla eren prou treballadors. Pensar que tots estarien estudiant eixa vesprada era el consol que animava Xavi quan l’avorriment interrompia la sessió d’estudi i calia tornar a connectar-se amb el llibre. I no li anà malament, perquè l’endemà va fer l’examen prou bé. Fins i tot, li va sobrar temps per a distraure’s.
La veu del mestre tornà Xavi a la realitat. Estava repassant l’última pregunta quan els ulls se li n’havien anat per enèsima vegada a la cadira de Mireia. O, més exactament, al que es podia veure per davall del respatler: el “tiradoret”, que era com la colla anomenava, per similitud geomètrica, el triangle elàstic del tanga que sobreeixia per dalt dels pantalons. A Xavi se li descontrolava la imaginació en resseguir visualment la tireta que baixava pel mig del cul de Mireia.
Conscient novament d’on estava, acabà de revisar el que faltava. Va omplir les dades de l’encapçalament: Xavi Codonyer Valls, 4t. d’ESO, grup A, 17 d’abril de 2008. Aleshores es posà a calcular mentalment la nota que podria obtindre quan, des de darrere, un tros de clarió va impactar precisament en el seu cap. Immediatament, van esclatar les rialles exagerades d’alguns companys pròxims. Mentre José Mª, el professor, exigia silenci, Xavi es va girar buscant l’agressor i es trobà amb la desesperada cara del seu amic Robert. Immediatament va alçar la mà.
Al canvi de classe, els comentaris habituals sobre la dificultat de la prova o la maldat genètica del professor de castellà no van ser seguits pels dos amics que tractaven altre tema.
La discussió es va interrompre quan va arribar Ferran, el professor de Socials. Els alumnes  tornaren als seients, després d’haver demanat inútilment cinc minuts més de descans per a recuperar les forces perdudes en l’examen. El professor començà la classe concretant les característiques del treball que havien de fer sobre el pas de la dictadura a la democràcia. Allò que anomenaven “la transició”. Els va donar detalls i els aclarí els dubtes abans de lliurar-se a les explicacions del tema previst, fins que el timbre va marcar el final de la classe de Socials i a més, de la jornada escolar.
Baixaren l’escala, eixiren al pati i trobaren Tòfol, que havia acabat abans. Junts es dirigiren cap a casa quan Clara i Anna, que anaven unes passes per davant, notaren alguna cosa estranya. El xics havien callat. Miraren cap arrere i ho comprengueren de seguida. Els seus acompanyants estaven immobilitzats. Les cares de Xavi, Robert i Tòfol semblaven traçades pel mateix artista. Paràlisi inicial, boca entreoberta que, de forma progressiva, anava estirant-se fins a dibuixar un somriure bavós, i ulls lluents que projectaven mirades quasi paral·leles fins que convergien en un mateix objectiu, situat a uns 90 centímetres del sòl. Mireia acabava d’avançar-los. La seua imatge posterior s’allunyava provocant unes ones capaces de tombar els contenidors del fem que s’alineaven al costat de la vorera. Després d’uns segons, Clara trencà la màgia amollant-li un calbot a Robert, enmig de les rialles de la resta. Van seguir carrer avall entre bromes, fins al lloc on la ruta de tornada es diversificava.

A la vesprada, Xavi va reclamar la col·laboració de sa mare. La va trobar al seu dormitori.

Amb el sostre inclinat, seguint la rostària de la teulada, les golfes eren dos espais separats per un mur de càrrega. El contingut de les caixes que quedaven vora l’escriptori estava perfectament identificat en les inscripcions del frontal. En va apartar una amb el rètol “Periòdics i revistes  72-76”.  Dins la caixa, hi havia feixos, un per any. Després d’escampar-los sobre la taula, va triar els del 75 i 76.
Quan reordenava el material, va veure un sobre gran tancat que no tenia cap anotació. No resistí la curiositat. A l’interior va trobar cartes i unes llibretes velles. Li cridà l’atenció una de tapes dures, a la portada de la qual, escrit a mà, posava “Joan Codonyer”. En obrir-la, un text amb paràgrafs encapçalats per dates li desvelà clarament que es tractava d’un diari personal. Son germà guardava un diari a les golfes? No podia ser. No reconegué la lletra. Va llegir unes línies. Era increïble. Tenia a les mans un diari que començava el 24 de febrer de 1972. Més de tres dècades d’antiguitat!  L’autor complia quinze anys aquell mateix dia.
Havia trobat el diari secret de son pare.