L’ONG Menuts del Món
Diana, la protagonista, col·labora amb Menuts del Món,
una ONG real que té seu a Alboraia.
“Les xicotetes accions són capaces d’aconseguir la
transformació social”. Eixa és la convicció del grup de dones i homes que
formen MENUTS DEL MÓN. Aquesta organització no governamental es va gestar al
cor d’Amèrica, a Bolívia, però va nàixer a
El primer objectiu és que s’acomplisca
Per això treballen amb associacions i institucions locals
de Bolívia i amb cooperants d’allà i d’ací, amb ferramentes de treball com la
voluntat, l’esforç, la motivació, la implicació i les idees de solidaritat que
comparteixen per aconseguir un món més just i més equilibrat. I per assolir
eixe objectiu, cada aportació, compta.
La xarxa
Sovint, els joves fan amics
virtuals a Internet, gent de la qual només coneixen allò que s’escriu a la
pantalla (que pot ser fals) i les fotos que pengen (que poden ser d’altres).
Massa vegades, aquestes relacions acaben en engany, com passa a la novel·la.
L’èxit de les xarxes
socials com Facebook, Twitter o Instagram ha canviat el model de comunicació i d’intercanvi
d’informació de milions de persones, sobretot dels joves, ja que es calcula que
quan compleixen 14 anys (edat mínima per obrir un compte), més del 90 per cent
estan en alguna xarxa social. Però junt als avantatges innegables d’Internet hi
ha vertaders inconvenients que no han de passar desapercebuts. Podem
classificar-los en tres grups.
El primer és el fet que
es pot accedir a qualsevol tipus de
contingut, ja que la xarxa possibilita l’accés obert, lliure i
indiscriminat a qualsevol tipus de pàgina (de pornografia, de sectes,
d’ideologies extremistes...).
Després, els psicòlegs alerten del risc d’addició. Quan l’usuari es troba bé navegant, independentment del que estiga fent, i no està d’humor si no es pot connectar-hi; quan resulta imprescindible la xarxa per fer qualsevol cosa; quan es perd la noció del temps i es passen les hores de cara a l’ordinador sense atendre altres obligacions; és aleshores quan podem parlar d’autèntica dependència. A més, augmenta l’individualisme i l’aïllament, perquè es redueixen les relacions personals cara a cara.
Per últim, el perill que
es denuncia és la pèrdua d’intimitat,
molt especialment entre els joves. Aproximadament la meitat d’ells pengen dades
personals sense cap precaució. Això els deixa al descobert enfront a
estafadors, suplantadors de personalitat, enemics, pedòfils i tota mena de gent
sense escrúpols que vulga aprofitar-se’n. Sembla que el fet de no estar cara a
cara (almenys físicament) amb l’interlocutor, ens desinhibeix de tal manera que
expressem pensaments i sentiments íntims, contem experiències privades o pengem
fotografies que posen a l’abast de qualsevol allò que no hauria d’eixir de
l’àmbit privat o pròxim de l’usuari.
Les conseqüències poden
ser molt greus. Des de fer amics íntims virtuals de gent absolutament
desconeguda fins a complicar-nos seriosament el nostre futur laboral, ja que
existeixen empreses de selecció de personal que rastregen a la xarxa tota la
informació dels candidats, informació que no podem eliminar i que propicia que
la poca cautela juvenil faça malbé el millor currículum.
La venda de droga a la menuda
A la novel·la, Quelo pensa que
els seus problemes econòmics se solucionaran si treballa per a Rodri, el camell
del barri.
La venda a la menuda de drogues il·legals,
vulgarment coneguda com a trapitxeo és una activitat estesa per tot arreu per
a posar substàncies estupefaents a l’abast de qualsevol consumidor. Moltes vegades,
els venedors gaudeixen de certa
indulgència per part de la societat que estima que són uns delinqüents menors si
els comparem amb els grans subministradors de les xarxes internacionals.
Aquesta percepció, tanmateix, és bastant errònia, ja que no contempla que el
camell és una part més de la cadena en què es mouen els grans traficants. I és
una part molt important, perquè sense camells no arribaria la droga als
consumidors i no seria possible el negoci.
I eixe és el problema: la venda de droga és un
negoci que provoca greus perjudicis individuals i socials. I això és possible
perquè qui s’hi dedica, siga el cap d’una màfia, siga un mort de fam de barri
marginal, no té cap escrúpol. L’únic objectiu és obtindre diners, per tant,
buscaran clientela en la gent més fàcil de convéncer, els joves. Arguments com
“si t’ho propons, pots deixar-ho”, “no són tan dolentes”, “els adults exageren
molt” o “hi ha drogues legals més perilloses” són els que utilitzen els camells
per a enganxar a un consumidor potencial. Només els importa vendre i els té
igual que, a la llarga, puguen estar matant al comprador. L’addicció del
consumidor els manté assegurat el benefici. I si es mor, sempre hi ha nous
clients.
Amb els arguments esmentats, els venedors aconsegueixen
convertir els joves en compradors habituals, que és el que a ells els
interessa. Per això posen la droga a les mans dels adolescents. Van a
buscar-los als llocs d’esplai i diversió on, impunement, vénen tot el que
volen. Van a buscar-los a la rodalia dels col·legis, si no dins. El primer pas
és aconseguir que els xavals ho proven, regalant la mercaderia, si cal. El pas
definitiu és quan els nous clients s’habituen a prendre’n de seguit els caps de
setmana. No cal fer més. Els adolescents prompte arriben a la conclusió que no
passa res, que controlen la situació. Per això peguen el bot i comencen a
consumir més a sovint o a provar substàncies més fortes. Perquè “no passa res”.
La baixada en el rendiment escolar, el deteriorament de les relacions familiars
o l’inici de conductes delictives per aconseguir diners són fets que els joves
no relacionen amb la seua dependència. Pensen que “controlen”, i quan se
n’adonen que no és així, resulta molt més difícil eixir-se’n.
Els pares i els educadors solen anar despistats.
Veure un fill o un alumne modèlic no suposa que, de festa amb els amics, puga
resistir-se a les drogues. La majoria dels adolescents de setze anys o més
fumen porros i beuen molt d’alcohol els caps de setmana, ocasional o
assíduament. Potser molt adolescents no vagen més allà, però s’exposen a una
situació d’alt risc que pot complicar-los molt la vida. Però pensen que això no
els tocarà a ells. Mai faltaran camells que els manipulen per a que seguisquen
consumint. Si no, no hi ha negoci.
El fracàs escolar
Quelo és el personatge que representa els alumnes
fracassats. Ha repetit dos cursos i abandona sense acabar l’ESO. En el seu cas,
es parla de les circumstàncies familiars com a causa del mal rendiment. Però hi
ha més.
Les estadístiques fixen en una quarta part l’índex de fracàs escolar. Amb un percentatge tan elevat i descoratjador, no és fàcil clarificar les causes. Pot pensar-se que els alumnes que més fracassen són aquells que tenen limitacions intel·lectuals o altres incapacitats. Res més lluny de la realitat. Aquestos alumnes són destinataris de les mesures d’atenció a la diversitat i, la majoria, manté un nivell de motivació i treball que els permet traure el graduat.
El fracàs té poc a veure amb la intel·ligència i molt amb
els hàbits i l’exigència familiar. Ocupar-se del rendiment només quan vénen les
notes a casa (siguen bones o roïnes) no és la millor forma de mantindre el
nivell de motivació necessari perquè els estudis no es convertisquen en una
tasca insuportable.
En les famílies desestructurades els xiquets no han de
ser necessàriament fracassats escolars, però és clar que, trencat el mite de la
família unida i feliç, molts fills solen canalitzar la decepció mitjançant el
negativisme i la rebel·lia.
Obres i pel·lícules
A la novel·la, els components
del grup de teatre adapten fragments de dues obres, i en determinat moment se
cita una pel·lícula. A continuació fem una xicoteta referència
El malalt imaginari
Obra de Molière estrenada el 1673 que gira al voltant de la hipocondria. És la darrera comèdia de l’autor, que va morir després d’interpretar justament el paper del malalt.
L’argument tracta sobre Argant, un
vell hipocondríac que està obsessionat per la salut, mentre la seua dona i els
que l’envolten només busquen heretar la fortuna de l’ancià. Al seu costat,
però, té també Toinette, que intenta debades que el seu amo es cure de les seues
manies i recupere les ganes de viure. Per això vol desemmascarar els farsants
que l’envolten. Per aquest motiu aconsella l’Argan que fingisca que mor, per
veure com reaccionen els que suposadament vetllen per ell. El vell s’adona que
només la seua filla és sincera en l’amor, malgrat que pateix la imposició del
pare perquè es case amb un metge ric i no amb el seu pretendent estimat. En
veure com és de caràcter l’Angelique, accedeix a deixar-la casar amb el seu
amor i acaba proposant-se ser ell mateix el seu metge per no deixar-se enganyar
més.
La crítica a la medicina és una
constant a la literatura barroca, com també el joc entre aparença i realitat. Un
altre tema recurrent a les obres franceses de l’època és la condemna dels
matrimonis concertats per a la dona, que s’ha de casar per posició i no per
amor.
Jean-Baptiste Poquelin, més
conegut com Molière, (París, 1622 – 1273), fou un dramaturg i actor francés.
És considerat com el mestre de
la comèdia francesa, i en les seues obres fou inflexible amb la pedanteria
dels falsos savis, les mentides dels metges ignorants i les pretensions dels
rics burgesos, Molière estima la joventut i la vol alliberar de tan absurdes
càrregues i prejudicis. Va escriure més de 30 comèdies on va demostrar ser un
mestre en el maneig dels diàlegs.
Spot
Aquesta obra teatral de Carles
Alberola i Roberto García, ens presenta, amb una gran dosi d’humor, una crítica
a la publicitat mitjançant una anàlisi de com està present en les situacions
quotidianes de les nostres vides. La comicitat està assegurada en comprovar
com, sovint, la gent es comporta com si visquera dins d’un espot inacabable.
Titulat
per l’Escola Superior d’Art
Dramàtic i Dansa de València A
la dècada dels 80 fou actor en
diverses companyies valencianes. Va impartir classes a les Escoles
Municipals
de Teatre. A partir de 1989 començà a simultaniejar
l’escriptura, la direcció i
la interpretació. En l’etapa dels anys 90, Alberola
estrenà 14 comèdies i fundà
la companyia Albena Teatre, de la qual és director. Els
darrers anys ha
desenvolupat una intensa carrera televisiva al canal autoòmic valencià en
sèries
com Socarrats, Autoindefinits o Maniàtics,
totes produïdes per Albena Teatre.
Roberto García (València, 1968) és autor, director escènic i guionista.
Titulat
per l’Escola Superior d’Art Dramàtic de València, va començar treballant com a
actor en algunes companyies valencianes. Posteriorment va orientar-se cap
l’escriptura teatral, la direcció escènica i el guió audiovisual.
El Club dels Poetes Morts
Es tracta d’una pel·lícula de nacionalitat americana,
estrenada a l’any 1989. Fou nominada per a l’Oscar a la millor pel·lícula.
El director és l’australià Peter Weir i els principals
actors són Robin Williams, Robert Sean Leonard i Ethan Hawke.
Argument: La prestigiosa acadèmia Welton, defensora de
principis com la tradició, l’honor, la disciplina i la grandesa, educa els
fills de les millors i més riques famílies d’Amèrica. Però al curs de 1959
canviaran les coses amb la incorporació d’un nou professor de Literatura, John
Keating, que posarà en pràctica una nova metodologia activa que xoca amb el
concepte d’educació que té el centre. La màxima del Carpe Diem (“aprofita el moment”), servirà per a introduir en els
alumnes l’amor per la llibertat i la recerca de la bellesa, cosa que provocarà
que els xics s’entusiasmen amb el professor, reòbriguen el Club dels poetes morts i amenacen la pau monòtona de la institució.