Malgrat els gots de vi que havia begut, Llorenç Cases era totalment conscient de com es complicava la situació. Allò que només semblava una conversa intranscendent entre pescadors que, havent venut el peix, esperaven el capvespre, havia derivat en una picabaralla on les acusacions d’infidelitat religiosa augmentaven de manera perillosa. Si a l’inici només tenien la intenció de punxar-lo, ara, sota els efectes del vi, més d’un pensava que era necessari escarmentar la dona de Llorenç, eixa morisca que, deien, de segur que seguia practicant d’amagades la religió islàmica.

-  Això no és cert –la defenia Llorenç–. Fa molts anys que es va convertir, i m’ha donat un fill cristià.

-        Diuen que mai compra carn de porc! –va recriminar un dels presents.

-   Per l’amor de Déu! Som pobres! No tastem la carn de porc, ni de vedella, ni de res. Mengem el que jo pesque i verdures destriades.

-        I què em dius dels encanteris que fa? Tot lo món ho sap.

-  Jo també ho he sentit dir –va afirmar una veu que sorgia des de l’entrada.

       Llorenç es va quedar de pedra. Amb la intensitat de la discussió no s’havia adonat de l’arribada de l’agutzil Picó, un personatge temut per tota la rodalia a causa de l’arbitrarietat amb que resolia conflictes i les falsedats que incloïa en els informes que donava als seus superiors.

-  No ho crega, senyor agutzil. La meua dona sap curar algunes malalties perquè coneix les propietats de les plantes, però no fa cap bruixeria ni és una infidel.

-        Pense que demà hauré de visitar-vos per fer comprovacions...

    Se li va gelar la sang. Llorenç sabia bé que eixa visita duria males conseqüències. Picó no aniria a sa casa si no era per fer-ne alguna de les seues.

-    M’han dit que els moriscos que treballen al camp, quan paren a beure aigua, dissimulen i es posen a resar de cara a La Meca –va acusar un dels clients de la taverna.

-        A la meua dona només l’haureu vist resar a l’església, en la missa els diumenges.

-     Per què no anem a veure si és veritat que sap resar? –suggerí un dels pescadors.

       La idea fou ben rebuda pels que estaven més borratxos. A més de combatre l’avorriment, veien una forma de manifestar el menyspreu que sentien pels moros. Afortunadament, no s’ho van prendre amb pressa perquè acabaven d’encetar una altra ronda mentre amollaven disbarats, així que Llorenç es va retirar cap a la porta i isqué al carrer sense que se n’adonaren.

         La Taverna de l’Ofegat es deia així perquè estava situada al peu d’un xicotet tossal al marge esquerre de l’Ebre. Per accedir-hi, calia passar per una estreta senda vorejant el riu, i sovint, algun client borratxo queia a l’aigua i s’ofegava. Llorenç va recórrer el caminet tan de pressa com les cames li permeteren. Quan va arribar a la muralla, la va seguir per la banda de baix perquè era l’itinerari més curt, encara que el més agrest. Tornà al camí pla en arribar als embarcadors, on el pantaix l’obligà a parar un poc per a recuperar l’alé. Mirà cap arrere i, en veure que no el perseguien, va sentir-se un poc alleugerit. Creuà el port i s’endinsà en el raval dels pescadors, fins arribar a la modesta cabanya on vivia amb la família. Va obrir la porta violentament i trobà Zahira, la seua dona, remenant el contingut d’un perol.

-        Apaga el foc, que hem d’anar-nos-en! –va cridar.

-        Què passa?

-      No hi ha temps per a explicacions. Hem de fugir ja. On està Jaume?

-        Em crides, pare? ­–contestà el fill, que va aguaitar per un finestró.

-        Afanya’t a entrar!

       Després de demanar a Jaume que replegara un parell de mantes i algun tabard, Llorenç va anar a per la daga que guardava en un baül, junt a una bosseta amb unes poques monedes. Zahira es va encarregar de posar en un mocador un poc de pa i peix salat que tenia. Van eixir tossint de la cabanya pel fum que va fer-se en banyar les branques enceses. Jaume va barrar la porta per dins i botà pel finestró. Després el tancà amb un cordell que hi havia mig amagat per a passar el forrellat des de fora. El sol ja s’havia post, però encara quedava quasi mitja hora de claror. Era massa prompte per a entrar a la ciutat sense ser vistos, però en sentir la cridòria dels pescadors borratxos que s’apropaven, mogueren cap allí. No obstant això, en arribar al portal de Llevant, tombaren per la banda de fora de la muralla per buscar la porta de Tramuntana, encara que s’arriscaven a trobar-la tancada. Però hi hagué sort. Entraren dels últims, junt a uns camperols. Ja dins del recinte, intentaren aparentar normalitat, i mentre caminaven, el cap de la família els va explicar per què els perseguien. Lluny d’asserenar-se, Zahira sentia com la por l’envaïa. I el seu estat d’ànim va empitjorar quan el marit li va dir que es dirigien a casa de la seua primera esposa.

  Llorenç Cases havia sigut un comerciant pròsper de Montblanc, i s’havia casat amb Caterina de Vítem, d’una de les famílies benestants de Tortosa. El germà, Guillem de Vítem, mai va veure amb bons ulls aquell matrimoni, i amb la mort prematura de Caterina en el part del seu fill únic, la relació entre els cunyats es va fer malbé. Llorenç va llogar Zahira, una criada morisca, per criar al nadó, però al poc de temps, ella quedà embarassada. Llavors, Guillem va reclamar la custòdia de Bernat, el nebodet innocent que duia la seua sang, i va tirar al carrer el seu cunyat i la morisca. Sense casa, sense la protecció dels Vítem i amb els negocis com més anava pitjor, la parella es va veure abocada a la pobresa, de la qual ja no eixirien.

-        Guillem, saps que no t’he demanat res en tots aquestos anys, però ara hi ha en joc la meua vida i la dels meus. Et pregue que m’aculles uns dies mentre trobe una eixida.

-        I per què hauria de fer-ho? No vull saber res de tu i menys de la teua família –va contestar amb menyspreu.

-        Compadeix-te de Jaume, almenys. El xic no és culpable dels pecats de son pare.

-        Ja m’encarreguí del teu primer fill. No faré el mateix per un moro.

-        Tingues pietat, Guillem! –va suplicar–. La nostra vida penja d’un fil.

-     Com a màxim, vos deixe quedar-vos al corral a canvi de no tornar a veure-vos mai més a Tortosa. Si demà de matí esteu ací, avisaré personalment l’agutzil Picó.

      Va ser una nit d’insomni, d’eixes on no descansa ni el cos ni la ment. Què podien fer? Els pescadors potser se n’oblidaren en un parell de dies, però l’agutzil se sentiria enganyat. Calia fugir cap a un altre lloc, però quin? En territori cristià podien trobar una situació semblant o pitjor a la que ara patien. I anar a un regne musulmà...

-        Balansiya [1] –deia Zahira, amb determinació–. Potser encara trobe els familiars que tenia allí, i ens ajudaran.

-        No és una opció bona –es queixava Llorenç–. Diuen que el rei en Jaume no pararà fins a conquerir-la. Com vols que anem cap a una ciutat que espera una guerra segura?

-        No n’hi haurà. Pactaran el pagament d’un tribut i tot seguirà igual. I si no fóra així, sempre podríem baixar cap a Cullera o Dénia...

       Llorenç no ho veia clar. Refugiar-se en una ciutat mora els estalviava els problemes que tenien ara, però Balansiya, o València, com li deien els cristians, era un fruit massa cobejat pels nobles aragonesos i per la mateixa corona. Així i tot, conclogueren que era la millor alternativa. Al grau hi hauria feina per a un pescador, malgrat no ser musulmà, i Jaume no devia tindre dificultats per a llogar-se a treballar en qualsevol cosa. De segur que podrien tirar endavant més fàcilment que en altres llocs. Zahira estava plenament convençuda que prenien la decisió encertada. De sobte, havia recuperat el seu fervor islàmic, i trobava que no podia seguir vivint lluny dels seus germans de religió.

         Quan l’alba començava a aclarir la foscor del cel, la família ja estava a la porta de la muralla, on no va costar massa que el sentinella els deixara eixir. Van passar per la casa, i comprovaren sorpresos que els assaltants de la nit anterior no havien aconseguit entrar-hi. El fill va obrir la finestra, botà dins i desbarrà la porta perquè el pares pogueren agarrar alguna cosa més per al viatge. Llorenç va carregar amb els atifells de pesca, la dona prengué algunes peces de roba, entre les quals va ficar un Alcorà, el llibre sagrat que tenia amagat. Jaume va agafar el poc de menjar que trobà al rebost i va moure cap a la font per omplir d’aigua dues botes de pell. Una estona després van fer cap a l’embarcador. Acomodaren la càrrega a la barca i començaren a remar riu avall, buscant la seguretat que només podia donar-los la mar. En deixar l’Ebre, Llorenç no pogué contindre les llàgrimes. Arrere restava la seua terra, la riquesa del delta, on collverds, anguiles, llises o carpes li havien permés sobreviure durant els últims quinze anys. Ara ho perdia tot. Estimava la seua dona, i pagava la pena començar de nou per seguir al seu costat. Ella el va abraçar, amb una barreja de felicitat per deixar el país on la van dur per la força, i de compassió pel marit que ara plorava, l’home que la rescatà de la seua esclavitud i la va fer mare.

       El vent va entrar per la popa i la barca s’enfilà cap al sud amb la vela ben inflada. El més pesat del matí fou el sol, que els féu consumir bona part de l’aigua que duien. A migdia l’aire va parar i aprofitaren la calma per descansar els braços de l’esforç d’estirar els caps d’una vela tan vella que semblava a punt d’esgarrar-se. Jaume va capbussar-se en les aigües cristal·lines de la Mediterrània, un poc tèbies encara, malgrat haver entrat la tardor. Menjaren uns rosegons de pa i unes safanòries, i en alçar-se un poc de vent de llevant, continuaren la travessia.

       La vesprada passà lenta i avorrida. El vent bufava molt fluix i avançaven molt a poc a poc. En fer-se de nit, plegaren la vela i es prepararen per a dormir. No volien desembarcar per evitar situacions compromeses. Enmig de la mar, l’únic perill era que moguera una tronada i calguera buscar refugi a terra a través de la foscor. La temperatura havia baixat bruscament quan els rajos solars perderen força, i hagueren de posar-se tota la roba que duien i tapar-se amb les mantes, en un intent inútil de protegir-se de la humitat. Llorenç es va adormir de seguida, però hagué de passar una llarga estona fins que l’engrunsament de la barca sobre les ones féu que Jaume i la mare agarraren profundament el son. Moments abans, però, Zahira li va desitjar bona nit al fill a cau d’orella.

-        Dorm tranquil, que des d’ara tot canviarà. Fa molts anys, em truncaren la vida quan em segrestaren i em dugueren a Tortosa. I hui, la nit de la lluna nova de Sàfar de l’any 635 [2] , et jure que trobaràs la felicitat al cor del Regne de Balansiya, la terra dels meus avantpassats.

       El son que tant tardaren en conciliar es va convertir en malson en despertar-se de matinada: no feia ni un pèl d’aire i una espessa boira ho emblanquinava tot i els deixava sense cap referència visual. Quan escampà, vora a migdia, van descobrir que s’havien allunyat bastant de la costa, així que Llorenç i Jaume decidiren posar-se a remar, a l’espera d’un vent que no s’alçà fins a mitja vesprada. Va ser un dia pràcticament perdut, i el pitjor de tot era que ja no els quedava aigua i només un poc de peix salat per a menjar. “Maleït dimecres” [3] , es repetia Zahira, que ja feia unes quantes hores marejada, per això, quan el sol s’escapava del cel, Llorenç enfila cap a terra. El terreny semblava ser una marjal. Si més no, tindrien aigua dolça. Van encallar la barca a la platja quasi a fosques. Jaume no pogué tancar els ulls en tota la nit. La mare s’alçava a vomitar sovint, i quan es restablia un poc, els raucs de les granotes i els crits dels ocells nocturns no el deixaven reprendre el fil del son. I a més, ara que no podien navegar, es va girar un vent que els hauria fet volar per l’aigua. Per això, quan la claror començà a emblavir el cel negre, es feren a la mar. Aleshores, preveient que durant aquella jornada arribarien al seu destí, Zahira va començar a donar recomanacions al fill. Desembarcarien en terres de la mitja lluna, així que havia de tindre cura de no parlar la llengua cristiana, sinó la parla dels musulmans que ella li havia ensenyat. Encara que havia tret la corpulència del pare, els trets físics i el color de la pell i dels ulls eren de la mare, per la qual cosa el prendrien per musulmà. També calia canviar el nom.

-        No pots cridar-te Jaume –el va advertir Zahira–, des d’ara t’anomenarem Yaqub, que és el mateix nom en àrab.

-        Yaqub?  M’agrada! –va dir mentre se li escapava un somriure de complicitat, perquè aquell era el nom que li deia sa mare quan estaven a soles en casa.

      No seria tan complicat fer-se passar per moro. Fins i tot, també d’amagat, l’havien instruït en els preceptes religiosos de l’Islam.

         L’experiència del pescador dirigint la vela els va permetre avançar un grapat de milles en poc de temps, tantes que, abans del migdia, Llorenç va albirar en la llunyania el que podria ser el grau de València, perquè el perfil de la costa ja no dibuixava muntanyes, sinó un pla on s’estenia l’horta, més enllà de les marjals que vorejaven la mar. Van atracar en un lloc on desembocava un riuet, al qual s’abocaren ansiosos per satisfer la set. En aguaitar per darrere dels canyars, van veure una gran casa i altres edificacions al costat, enmig d’uns camps que semblaven estar en plena producció. Zahira tornà a indisposar-se i, ocupats en atendre-la, no van veure arribar un home a cavall que, de sobte, aparegué davant d’ells.

-        Que la pau siga amb vosaltres.

-        Amb tu siga la pau.

-        Qui sou? –els va preguntar.

-        Som gent humil que hem vingut a Balansiya a buscar uns familiars –contestà Jaume, amb la llengua dels musulmans.

-        Què li passa a aquella dona?

-        No res, és un mareig. És que no està acostumada a viatjar per la mar. Si descansa una estona, de segur que li passa.

-        Pot caminar?

-        Sí –va contestar Zahira, amb un fil de veu.

-        Bé. Aneu a la vil·la –va dir, assenyalant la casa gran–, i pregunteu per Jamal.

       L’home es va quedar callat mentre mirava desconfiadament Llorenç. Probablement es preguntava si el cristià no seria un fugitiu de la justícia.

-        Pregunteu per Jamal –va repetir–. Ell vos atendrà.

-        No tinc feina per a vosaltres –va respondre al matrimoni–, però el xic podria encarregar-se de les tasques que feia mon fill abans de l’accident...

       Als pares els va caure el món damunt. No havien imaginat que haurien de separar-se. La casa, molt acurada, semblava ser d’una família ben situada. No pareixia que els treballadors passaren moltes penalitats, però deixar allí al fill, sol, en un país estrany... Jaume va endevinar-los el pensament, i va mostrar el coratge que sempre l’havia caracteritzat.

-        No patiu per mi –va dirigir-se a la mare, amb la seua llengua–. Ja tinc quinze anys. M’heu ensenyat tot el que cal i sabré apanyar-me a soles. A més, si em quede ací i vosaltres aneu al grau, ens podrem veure de tant en tant, no? Digues al pare que estiga tranquil.

       Zahira es posà a plorar, mentre li traduïa a l’home, en veu baixeta, allò que el fill li havia dit. Els dolia, però reconeixien que Jaume tindria més oportunitats sol que no acompanyat d’un cristià. La mare l’abraçà ben fort i demanà en veu alta la protecció d’Al·là.

-        No vos preocupeu –va dir el senyor–. Si és obedient i faener, ací es farà amb un bon ofici.

       Jaume es va acomiadar i mentre aparentava fortalesa, començà a notar que el pit se li desinflava, com si sabera que mai més tornarien a estar els tres junts.

-        Com et diuen?

-        Jau... eh, Yaqub, senyor.

-        Molt bé, Yaqub. Jo sóc Kadzim ibn Abdullah. Benvingut a la Vil·la Nova.