Quan, on i com
s’escrigué la novel·la.
Vaig
començar a treballar en aquesta obra
els primers dies de juny de l’any 2008. Malgrat ser la
primera novel·la, el
procés de creació va ser bastant
ràpid. Durant eixe mes, vaig construir
l’argument i vaig caracteritzar els personatges. Per cert, la
meua dona i els
meus fills van implicar-se fins al punt que, algunes decisions,
hagueren de ser
consensuades. Alhora, consultí documentació sobre
els esdeveniments que
apareixerien citats al diari del pare. Finalment, vaig completar
l’esquema
general del llibre, dividint-lo inicialment en 20 capítols i
un epíleg.
La
redacció, l’encetí en un dia
assenyalat. Va ser el 10 de juliol, Sant
Cristòfol, el patró del poble
d’Alboraia. Pocs dies després, em vaig traslladar
a estiuejar a Nàquera, amb la família.
Allí, per les nits, vaig compondre quasi
tota l’obra, llevat d’un breu parèntesi
a causa d’un viatge a Alemanya, on
també escriguí uns pocs fragments. Al voltant del
10 de setembre la novel·la
estava enllestida. Tenia dues-centes quaranta pàgines.
A l’estiu de 2009,
haguí de fer una versió reduïda,
eliminant capítols i sintetitzant paràgrafs
per tal d’ajustar l’obra a les condicions
requerides en les bases del certamen
“Ciutat de Torrent”. No va obtindre cap premi,
però el jurat va recomanar la
seua publicació a l’editorial Tabarca, que
organitzava el certamen amb
l’Ajuntament.
La
creació dels personatges.
Cap dels personatges que apareixen a la novel·la
és real,
però sí ho són alguns dels fets que
s’hi descriuen.
A la colla, Xavi i els
altres components són
ficticis. No he seguit cap model per a construir-los, però
en alguns fragments
m’he servit de situacions i diàlegs inspirats pels
meus alumnes, per mon fill i
els seus amics i per altres joves que conec. He volgut reflectir uns
adolescents sans, que duen bé els estudis i tenen bons
hàbits, com practicar
l’esport o aprendre a tocar un instrument musical. No crec
que siguen una
espècie en extinció. No apareixeran als mitjans
de comunicació, perquè no es
droguen, ni són uns borratxos, ni van pel món
delinquint. Però existeixen. Els
veig tots els dies a l’institut, a la Societat Musical, a
l’escola de futbol de
l’Alboraya UD...
He retractat prototips prou corrents. El protagonista és
un xic normal, però destaca per la seua simpatia, la
capacitat comunicativa i
la bona adaptació familiar. L’esportista
l’encarna Robert, que pertany al
València CF, com molts adolescents que estan a escoles de
futbol locals. Anna
l’empollona, és
d’aquestes alumnes que, lluny de caure mal, és
apreciada pels companys per la seua constant disposició a
ajudar-los. També he
posat un músic (en tinc dos a casa). És
Tòfol, qui compagina els estudis d’ESO
amb les classes del Conservatori, cosa prou corrent per aquestes
terres. El
cinqué membre de la colla és Clara, que
també es mou per un grup d’emos,
tribu urbana amb estètica i ideals bastant peculiars.
A la WEB
podeu trobar imatges de la colla. Això ha sigut possible
gràcies a la col·laboració d'Eva, Irene, Javi,
Natxo i Pablo, que van deixar-se fotografiar.
La família del
protagonista també es
totalment inventada. La mare va quedar-se viuda i, lluny de malcriar
els fills,
continua educant-los en els valors que inculcava el matrimoni. Els
exigeix
col·laboració en les tasques de la casa,
compliment de les obligacions
escolars, bons modals i respecte, responsabilitat... És el
contrapunt a moltes
famílies d’ara. Marina és conscient de
la importància dels pares en allò que
els fills aconseguisquen ser. I també en allò que
no siguen. Reconeix, per
exemple, que Xavi i J.J. no tenen quasi sentiment religiós
perquè ella no es va
ocupar d’això en morir el seu marit.
El fill major és una excel·lent ajuda per a la
mare.
Potser siga massa bo. Un amic meu, en llegir l’obra, em deia
que tirava en
falta un poc de maldat en J.J., que era molt perfecte, si
bé, és cert que la
mort prematura del pare és una experiència que fa
madurar els fills més apressa
del que és habitual.
Crear el personatge del pare no m’ha resultat
difícil.
L’època en què escriu el diari
és la mateixa en què jo era adolescent.
Així, he
pogut tirar mà dels records que conserve
d’aleshores. He pres vivències
personals meues, experiències del grup scout
al qual pertanyia, històries
que em contaven amics que tenia en un grup parroquial, els inoblidables
exercicis espirituals que organitzaven al col·legi, i coses
que m’he inventat.
Al remat, com si d’un puzle es tractara,
he encaixat les peces per a
formar un dels prototips d’adolescent bastant habitual a
l’època.
La iaia és una dona major normal i corrent. El seu passat,
no
tant. A partir d’una història emotiva que em
contaren, vaig complicar els fets
fins al punt de poder donar-li més profunditat al final de
la trama.
I de Maria, només dir que va ser el personatge
més difícil
de crear, perquè al llarg de la novel·la havia
d’anar evolucionant, havia
d’eixir-se’n del diari i fer de fil conductor de la
intriga fins a l’últim
capítol.
A l’institut tenim
Miquel, l’orientador
escolar. Només he hagut de retractar el meu propi entorn de
treball. I el
professor de Llengua Espanyola, José Mª, a qui he
atribuït comentaris sobre el futbol
que són còpia fidel dels que fa un amic meu,
també professor, als seus alumnes.
Els espais.
L’acció
transcorre a la
ciutat de València.
Concretament vaig triar Campanar perquè és un
barri que barreja les
edificacions modernes de les zones d’expansió, on
viuen els protagonistes, amb
el casc vell de l’antic poble, que és on
està situada la casa de la iaia. A
més, reunia els elements que necessitava: institut
d’Educació Secundària,
escola de música i proximitat a la ciutat esportiva del
València CF. L’escriptor
alboraier Josep Vicent Marco em
preguntava per què vaig situar l'acció a Campanar
i no al nostre poble. La veritat és que quan
em plantegí escriure la novel·la, tenia dues
idees: una ambientada a l’horta
d’Alboraia, i la del diari del pare,
sense ubicació definida. En
descartar la primera, sembla que també renuncií
inconscientment al lloc.
La casa de Xavi
és una
vivenda unifamiliar, que adquireix el matrimoni a la dècada
dels 90. Té golfes, espai
necessari per emmagatzemar caixes, un lloc quasi inexplorat on Joan, el
pare,
guarda tot allò que col·leccionava de jove.
Allí dorm el diari, esperant ser descobert.
L’institut és
el marc de les
relacions socials, amb referents coneguts per tots els lectors, com les
aules,
el pati, les grades... Allí es desenvolupa bona part de la
història. És el nexe
que ha unit els integrants de la colla, i a més,
permet l’entrada d'altres
personatges secundaris, com José Mª o Miquel, el
professor de llengua i
l’orientador, respectivament.
El parc és
el punt de reunió
del grup. Els amics passaran hores asseguts als bancs, encara que
s’avorrisquen. És com un ritual que es repeteix de
generació en generació.
Malgrat ser un espai públic i, amb el bon oratge, ple de
gent, sempre brinda
racons privats a les colles d’adolescents.
La
residència de futbolistes (l’apartament). És on viu un dels integrants de la colla, Robert, que
vingué als catorze
anys des de Cocentaina per a jugar a les categories inferiors del
València CF.
El més normal haguera sigut que visquera a la
residència de Paterna, però jo volia situar-lo al
mateix
barri que els seus amics, per això vaig inventar-me que
alguns jugadors forans
de l’escola valencianista residiren en un apartament que el
club xe
tinguera al barri de Campanar. Aquesta idea d’un pis regentat
per uns tutors és
realitat en alguns clubs.
Dissortadament, en la versió definitiva
de la novel·la, haguí d’eliminar, per
acurtar, un capítol on es contava
la història de Robert i del món
de les escoles de futbol. Per a replegar informació, vaig
comptar amb l'ajuda del meu nebot Dani Zapata,
excel·lent futbolista, i també dels meus
exalumnes Pepe Roca i Guillermo Simarro.
Per
al pare, sens dubte, la segona llar és el
local del grup parroquial. Amb una joventut
majoritàriament practicant,
la missa propiciava l’aplec de xics i xiques que continuaven
la seua formació
pastoral integrant-se en grups que dirigien els vicaris i rectors. Es
feien
moltes reunions amb xerrades i col·loquis, i
també activitats diverses, com acampades,
cinefòrum, campanyes solidàries....
La presentació
del llibre
L'acte
va
tindre lloc el dia 4 de març de 2010, a la casa
del Comte Zanoguera,
d’Alboraia. Va actuar com a mestre de cerimònies
el periodista Alfonso
Sanfeliu, que ha sigut director del periòdic local i
actualment compagina la
seua tasca com a comentarista de la COPE amb el treball en ARA La
Ràdio,
emissora d’Alboraia. La
presentació de
l’autor la va fer el seu amic Jaume Bayarri, director
d’audiovisuals, que
actualment codirigeix la sèrie L’Alqueria
blanca, en Canal 9.
Vicent
Sanhermelando va fer una exposició amena i emotiva, on
relatà com va nàixer la
seua tardana vocació literària, donà
uns pocs detalls sobre la novel·la, i va
remarcar que l’objectiu que es planteja és que els
adolescents troben el llibre
entretingut i que tinguen ganes de llegir-ne més.
La casa es va
quedar xicoteta per acollir els aproximadament cent setanta assistents.
A més
de familiars i nombrosos amics, acompanyaren l’autor
autoritats locals, molts
dels seus companys de treball, professors universitaris i, com no,
escriptors
com Mª Ángeles Chavarria, Encarna Sant-Celoni,
Josep Vicent Marco, Víctor
Panach o Agustí Hernández.
Al
final de la
seua intervenció, l’autor va mostrar el seu
agraïment a totes les persones que
l’havien recolzat i acompanyat, citant en primer lloc a Josep
Llorens, editor
de Tabarca llibres, i a Merce Dolz, la mestra que va ensenyar-li a
llegir i
escriure.
La presentació es va completar a la setmana següent
amb una
entrevista a Vicent Sanhermelando en ARA la Ràdio.

|