Quan, on i com s’escrigué la novel·la.
 
Vaig començar a treballar en aquesta obra els primers dies de juny de l’any 2008. Malgrat ser la primera novel·la, el procés de creació va ser bastant ràpid. Durant eixe mes, vaig construir l’argument i vaig caracteritzar els personatges. Per cert, la meua dona i els meus fills van implicar-se fins al punt que, algunes decisions, hagueren de ser consensuades. Alhora, consultí documentació sobre els esdeveniments que apareixerien citats al diari del pare. Finalment, vaig completar l’esquema general del llibre, dividint-lo inicialment en 20 capítols i un epíleg.
La redacció, l’encetí en un dia assenyalat. Va ser el 10 de juliol, Sant Cristòfol, el patró del poble d’Alboraia. Pocs dies després, em vaig traslladar a estiuejar a Nàquera, amb la família. Allí, per les nits, vaig compondre quasi tota l’obra, llevat d’un breu parèntesi a causa d’un viatge a Alemanya, on també escriguí uns pocs fragments. Al voltant del 10 de setembre la novel·la estava enllestida. Tenia dues-centes quaranta pàgines.
A l’estiu de 2009, haguí de fer una versió reduïda, eliminant capítols i sintetitzant paràgrafs per tal d’ajustar l’obra a les condicions requerides en les bases del certamen “Ciutat de Torrent”. No va obtindre cap premi, però el jurat va recomanar la seua publicació a l’editorial Tabarca, que organitzava el certamen amb l’Ajuntament.



La creació dels personatges.
 
Cap dels personatges que apareixen a la novel·la és real, però sí ho són alguns dels fets que s’hi descriuen.


A la colla, Xavi i els altres components són ficticis. No he seguit cap model per a construir-los, però en alguns fragments m’he servit de situacions i diàlegs inspirats pels meus alumnes, per mon fill i els seus amics i per altres joves que conec. He volgut reflectir uns adolescents sans, que duen bé els estudis i tenen bons hàbits, com practicar l’esport o aprendre a tocar un instrument musical. No crec que siguen una espècie en extinció. No apareixeran als mitjans de comunicació, perquè no es droguen, ni són uns borratxos, ni van pel món delinquint. Però existeixen. Els veig tots els dies a l’institut, a la Societat Musical, a l’escola de futbol de l’Alboraya UD...
He retractat prototips prou corrents. El protagonista és un xic normal, però destaca per la seua simpatia, la capacitat comunicativa i la bona adaptació familiar. L’esportista l’encarna Robert, que pertany al València CF, com molts adolescents que estan a escoles de futbol locals. Anna l’empollona,  és d’aquestes alumnes que, lluny de caure mal, és apreciada pels companys per la seua constant disposició a ajudar-los. També he posat un músic (en tinc dos a casa). És Tòfol, qui compagina els estudis d’ESO amb les classes del Conservatori, cosa prou corrent per aquestes terres. El cinqué membre de la colla és Clara, que també es mou per un grup d’emos, tribu urbana amb estètica i ideals bastant peculiars.
A la WEB podeu trobar imatges de la colla. Això ha sigut possible gràcies a la col·laboració d'Eva, Irene, Javi, Natxo i Pablo, que van deixar-se fotografiar.
 
La família del protagonista també es totalment inventada. La mare va quedar-se viuda i, lluny de malcriar els fills, continua educant-los en els valors que inculcava el matrimoni. Els exigeix col·laboració en les tasques de la casa, compliment de les obligacions escolars, bons modals i respecte, responsabilitat... És el contrapunt a moltes famílies d’ara. Marina és conscient de la importància dels pares en allò que els fills aconseguisquen ser. I també en allò que no siguen. Reconeix, per exemple, que Xavi i J.J. no tenen quasi sentiment religiós perquè ella no es va ocupar d’això en morir el seu marit.
El fill major és una excel·lent ajuda per a la mare. Potser siga massa bo. Un amic meu, en llegir l’obra, em deia que tirava en falta un poc de maldat en J.J., que era molt perfecte, si bé, és cert que la mort prematura del pare és una experiència que fa madurar els fills més apressa del que és habitual.

Crear el personatge del pare no m’ha resultat difícil. L’època en què escriu el diari és la mateixa en què jo era adolescent. Així, he pogut tirar mà dels records que conserve d’aleshores. He pres vivències personals meues, experiències del grup scout al qual pertanyia, històries que em contaven amics que tenia en un grup parroquial, els inoblidables exercicis espirituals que organitzaven al col·legi, i coses que m’he inventat. Al remat, com si d’un puzle es tractara, he encaixat les peces per a formar un dels prototips d’adolescent bastant habitual a l’època.
La iaia és una dona major normal i corrent. El seu passat, no tant. A partir d’una història emotiva que em contaren, vaig complicar els fets fins al punt de poder donar-li més profunditat al final de la trama.
I de Maria, només dir que va ser el personatge més difícil de crear, perquè al llarg de la novel·la havia d’anar evolucionant, havia d’eixir-se’n del diari i fer de fil conductor de la intriga fins a l’últim capítol.
 
A l’institut tenim Miquel, l’orientador escolar. Només he hagut de retractar el meu propi entorn de treball. I el professor de Llengua Espanyola, José Mª, a qui he atribuït comentaris sobre el futbol que són còpia fidel dels que fa un amic meu, també professor, als seus alumnes.
 


Els espais.

L’acció transcorre a la ciutat de València. Concretament vaig triar Campanar perquè és un barri que barreja les edificacions modernes de les zones d’expansió, on viuen els protagonistes, amb el casc vell de l’antic poble, que és on està situada la casa de la iaia. A més, reunia els elements que necessitava: institut d’Educació Secundària, escola de música i proximitat a la ciutat esportiva del València CF.  L’escriptor alboraier Josep Vicent Marco em preguntava per què vaig situar l'acció a Campanar i no al nostre poble. La veritat és que quan em plantegí escriure la novel·la, tenia dues idees: una ambientada a l’horta d’Alboraia, i la del diari del pare, sense ubicació definida. En descartar la primera, sembla que també renuncií inconscientment al lloc.

La casa de Xavi és una vivenda unifamiliar, que adquireix el matrimoni a la dècada dels 90. Té golfes, espai necessari per emmagatzemar caixes, un lloc quasi inexplorat on Joan, el pare, guarda tot allò que col·leccionava de jove. Allí dorm el diari, esperant ser descobert.

L’institut és el marc de les relacions socials, amb referents coneguts per tots els lectors, com les aules, el pati, les grades... Allí es desenvolupa bona part de la història. És el nexe que ha unit els integrants de la colla, i a més, permet l’entrada d'altres personatges secundaris, com José Mª o Miquel, el professor de llengua i l’orientador, respectivament.

El parc és el punt de reunió del grup. Els amics passaran hores asseguts als bancs, encara que s’avorrisquen. És com un ritual que es repeteix de generació en generació. Malgrat ser un espai públic i, amb el bon oratge, ple de gent, sempre brinda racons privats a les colles d’adolescents.


La residència de futbolistes (l’apartament). És on viu un dels integrants de la colla, Robert, que vingué als catorze anys des de Cocentaina per a jugar a les categories inferiors del València CF. El més normal haguera sigut que visquera a la residència de Paterna, però jo volia situar-lo al mateix barri que els seus amics, per això vaig inventar-me que alguns jugadors forans de l’escola valencianista residiren en un apartament que el club xe tinguera al barri de Campanar. Aquesta idea d’un pis regentat per uns tutors és realitat en alguns clubs.
Dissortadament, en la versió definitiva de la novel·la, haguí d’eliminar, per acurtar, un capítol on es contava la història de Robert i del món de les escoles de futbol. Per a replegar informació, vaig comptar amb l'ajuda del meu nebot Dani Zapata, excel·lent futbolista, i també dels meus exalumnes Pepe Roca i Guillermo Simarro.

Per al pare, sens dubte, la segona llar és el local del grup parroquial. Amb una joventut majoritàriament practicant, la missa propiciava l’aplec de xics i xiques que continuaven la seua formació pastoral integrant-se en grups que dirigien els vicaris i rectors. Es feien moltes reunions amb xerrades i col·loquis, i també activitats diverses, com acampades, cinefòrum, campanyes solidàries....



La presentació del llibre

L'acte va tindre lloc el  dia 4 de març de 2010, a la casa del Comte Zanoguera, d’Alboraia. Va actuar com a mestre de cerimònies el periodista Alfonso Sanfeliu, que ha sigut director del periòdic local i actualment compagina la seua tasca com a comentarista de la COPE amb el treball en ARA La Ràdio, emissora d’Alboraia.  La presentació de l’autor la va fer el seu amic Jaume Bayarri, director d’audiovisuals, que actualment codirigeix la sèrie L’Alqueria blanca, en Canal 9.



Vicent Sanhermelando va fer una exposició amena i emotiva, on relatà com va nàixer la seua tardana vocació literària, donà uns pocs detalls sobre la novel·la, i va remarcar que l’objectiu que es planteja és que els adolescents troben el llibre entretingut i que tinguen ganes de llegir-ne més.