Situat en la façana marítima de la ciutat, aquest barri està integrat en el districte dels Poblats Marítims de València. Pel nord arriba fins al terme municipal d’Alboraia, que està limitat per la sèquia de Vera; al sud està unit al barri del Cabanyal-Canyamelar, del qual el separava la sèquia de la Cadena, hui tapada per l’Avinguda dels Tarongers; a l’oest connecta amb el campus de la Universitat Politècnica i amb l’horta de Vera; i a l’est s’aboca a la mar.

Sens dubte, el principal atractiu del barri és la platja, una amplíssima franja de fina arena que caracteritza la costa de la ciutat de València. Per generalització, sol anomenar-se platja de la Malva-rosa a tot el litoral des del port cap al nord, encara que hi ha altres denominacions concretes a zones dels barris veïns, com la platja de les Arenes. Les aigües càlides de la Mediterrània, més o menys netes, atrauen no sols el banyistes locals, sinó també els turistes que s’allotgen a la ciutat. De nit, a més, nombrosos locals ofereixen la possibilitat de prendre una copa a la fresca, en terrasses que amb la brisa de llevant, fan més suportables les caloroses nits d’estiu.

Hui ja no queda res del barri de pescadors que fou, però els restaurants de la zona presenten una oferta gastronòmica especialitzada en els productes de la mar i en els arrossos típics, cosa que manté una afluència de visitants fins i tot en hivern, per poc que aguaite el bon oratge.

Un altre atractiu, no sols de la Malva-rosa, sinó de tot el districte és la Setmana Santa Marinera. Des del Divendres de Dolors fins el Diumenge de Pasqua, germandats i confraries desfilen en processons i participen en actes religiosos, bé organitzats per les distintes parròquies bé celebrats conjuntament. És una tradició prou arrelada, que aconsegueix la participació d’antics habitants del barri que ara viuen en altres indrets. Hi ha una tradició pagana, encara que el seu caràcter multitudinari és recent, que consisteix en donar la benvinguda a l’estiu la nit de sant Joan. El costum és encendre una foguera a la platja i prendre el bany o, almenys, mullar-se els peus les mans i la cara. Els possibles efectes d’aquesta pràctica són molt variats, i cauen dins del món dels símbols i les creences.

Antigament era una marjal entre l’horta i la platja. Fou el botànic francés Jean Felix Robillard, que a mitjan segle XIX era jardiner major del Jardí Botànic de València, qui adquirí una parcel·la que va dessecar per tal de construir una finca destinada al conreu de la varietat de geranis coneguda com Malva-rosa. Al voltant de la finca s’anaren escampant, tant les plantes com les vivendes que originaren un nou nucli urbà amb el nom de la flor. Encara que fou habitat majoritàriament per pescadors, la condició de barri humil i treballador es va barrejar, a principi del segle XX, amb el caràcter senyorial que aportaren les casones i els palauets de gent benestant que es féu una segona residència vora a la mar. Tanmateix, les últimes dècades del segle van veure com aquestes residències, quasi totes tancades o abandonades, es transformaven en locals d’oci molt freqüentats en les nits d’estiu. Mentrestant, la franja interior, abocada a conflictes urbanístics amb l’Ajuntament (iniciats al barri del Cabanyal), va degradar-se de tal manera que es convertí en una de les zones de venda de drogues més notables de la ciutat.

Al barri de la Malva-rosa van units dos dels referents culturals més importants de València. D’una banda, Joaquim Sorolla i Bastida, màxim exponent del luminisme, fou un pintor de família humil que s’obrí pas amb un estil personal que reflectia com ningú la claredat mediterrània. Amb obres de temàtica social i històrica, destaquen fonamentalment els paisatges i els retrats sota la llum del sol. Menció especial mereixen els quadres on plasma escenes de pescadors que foren pintades a la Malva-rosa. Fou just en aquesta platja en va conéixer i féu amistat amb Blasco Ibáñez. La ciutat de València el va anomenar fill predilecte. Va assolir un gran prestigi i reconeixement internacional, que es va arrodonir quan va rebre l’encàrrec de la Hispanic Society of America de decorar la biblioteca d’aquesta institució a Nova York. En total va pintar catorze quadres murals que presentaven la seua visió d’Espanya.

L’escriptor Vicente Blasco Ibáñez fou un novel·lista enquadrat en el naturalisme literari. Féu obres de caràcter històric i autobiogràfic, però sens dubte, les anomenades novel·les regionals o valencianes van ser les més conegudes, com ara, La barraca, Arroz y tartana o Cañas y barro. Va tindre molt més èxit a nivell internacional que nacional, ja que la seua militància en el partit republicà i la bel·ligerància política des del diari El Pueblo, li va procurar no pocs enemics i certa marginació per part dels propis escriptors de l’època. Allò que uneix Blasco Ibáñez a la Malva-rosa és el fet que, en 1902, l’escriptor es construïra un xalet a la platja, molt a prop de la desembocadura de la sèquia de Vera. Entre les parets d’aquella casa van sorgir algunes de les seues novel·les, fruit d’una inspiració que Blasco Ibáñez trobava passejant per l’horta i per vora mar. El pas de la segona meitat del segle XX va dur l’abandó i posterior enderrocament del xalet, però hui es troba reconstruït i alberga un modest museu dedicat al pintor.