Fou una federació d’estats independents que, sota la jurisdicció del rei d’Aragó, conservaven la seua sobirania i les institucions de govern, i es regien per les lleis que aprovaven les Corts pròpies. La política exterior, però, era unificada pel monarca per tal de lluitar pels interessos generals del conjunt.

El seu origen el trobem a l’any 1164, quan Alfons el Cast unifica sota el seu poder el regne d’Aragó (heretat de sa mare Peronella) i el comtat de Barcelona (per part del seu pare Ramon Berenguer IV). A aquest nucli inicial s’afegiren, per vassallatge o per conquesta, uns altres territoris que formaren amb el temps un dels imperis més poderosos de la Mediterrània. L’expansió més important es va produir al segle XIII, amb les conquestes dels regnes de Mallorca i de València dutes a terme pel rei Jaume el Conqueridor.

La Corona d’Aragó desaparegué a conseqüència de la Guerra de Successió espanyola (1702-1715) per la mort del rei Carles II sense descendència. Van disputar el tro Felip d’Anjou i l’arxiduc Carles d’Àustria, eixint guanyador el primer, que signà els Decrets de Nova Planta que anul·laren les constitucions i òrgans de govern propis i sotmeteren tots els estats peninsulars integrants a la jurisdicció del regne de Castella.

Fill de Pere el Catòlic i de Maria de Montpeller, el rei Jaume I (1208-1276) va tindre una infantesa molt accidentada. Per garantir pactes matrimonials, va ser entregat com a penyora a Simó IV de Montfort quan només tenia tres anys i no fou restituït com a hereu fins a 1214, quan ja havien mort sos pares. Amb sis anys, l’Infant Jaume fou reclòs al castell de Montsó per a rebre la instrucció com a futur rei a càrrec de l’Orde del Temple. Amb deu anys, l’Infant inicià el seu comandament com a Jaume I, rei d’Aragó, Comte de Barcelona i Senyor de Montpeller, amb l’assessorament del Consell Reial.

Si la primera etapa del regnat va estar caracteritzada per les revoltes internes dels nobles, posteriorment, Jaume I va iniciar la política expansiva que el féu passar a la història. Tenia vint anys i va decidir ampliar la Corona conquistant territori sarraí. El primer objectiu va ser el regne de Mallorca, campanya que finalitzà en 1229. La conquesta del regne de València s’estengué entre 1233 i 1245, i es va articular en tres etapes. Fou en la segona quan es va dur a terme l’acció més determinant: la rendició de la capital, Balansiya. No obstant la hegemonia cristiana sobre aquestes terres, Jaume I hagué de fer front a contínues rebel·lions per part dels sarraïns.

Als últims anys de la seua vida va organitzar una croada a Terra Santa, junt al papa Climent IV, que va resultar un fracàs (1269). Finalment, en plena revolta dels sarraïns d’Alcoi, el rei va emmalaltir greument, i es refugià a Alzira, ciutat on va abdicar en favor de l’Infant Pere. En el transcurs del darrer viatge cap al monestir de Poblet, la mort el va sorprendre a València, el 27 de juliol de 1276.

Jaume I va assumir personalment la tutela de la conquesta del regne musulmà de Balansiya (València), que s’inicià amb una aproximació a les terres septentrionals, baixant des de Terol i seguint la vall del riu Palància amb el propòsit de conquerir Borriana i aconseguir, per conquesta o per rendició, el domini dels castells situats al nord (1232-33).

La pressa de la capital del regne va començar amb la convocatòria de tropes per al dia de Pasqua de 1237, a Terol, però el monarca no aconseguí reunir suficient exèrcit. Als pocs mesos, el rei Zayyan de Balansiya prengué la iniciativa i atacà el castell d’El Puig amb les seues tropes. Sorprenentment, l’exèrcit musulmà fou derrotat i perseguit fins el riu Sec (Barranc del Carraixet), cosa que va animar els cristians, que respongueren positivament a una nova convocatòria per a la Pasqua de 1238 (4 d’abril).

L’estratègia va consistir en la devastació de l’horta per a deixar sense queviures la ciutat i forçar la rendició de les torres que l’envoltaven. Jaume I va desplaçar l’exèrcit des d’El Puig fins a Russafa, començant el setge definitiu a Balansiya (22 d’abril). La major part de la població de l’horta es va retirar a la ciutat. Durant els mesos en què assetjaren la medina, no hi va haver cap batalla, però el rei Zayyan era conscient que no podria resistir el setge, i al setembre va enviar un intèrpret a Russafa per acordar l’inici de converses per tal de retre la ciutat. Les capitulacions es van signar el 29 de setembre i Jaume I féu l’entrada triomfal a València el dia 9 d’octubre del 1238. El nou regne independent dins de la Corona, va ser repoblat significativament per aragonesos a la part interior, i per catalans a les comarques litorals. La conquesta es va completar amb una última fase a les terres que s’estenien dellà el riu Xúquer fins a Biar (1245).

La novel·la recrea l’any previ a l’entrada de Jaume I a la ciutat de València.

Al segle XIII, la ciutat era una de les més destacades d’al-Àndalus. Estava situada entre l’actual riu Túria (Wadi al-Abyad, expressió de la qual els conqueridors derivaren “Guadalaviar”) i un antic braç pel qual ja no corria l’aigua. Vora aquesta defensa natural, s’ubicava el recinte emmurallat o medina. Tenia set portes que s’obrien als camins principals (un d’ells era l’antiga Via Augusta o Saguntina). Al cor de la ciutat (l’entorn de l’actual plaça de la Verge) s’alçava l’alcàsser i la mesquita Major (on hui està la Seu). Curiosament, el mercat no estava al centre, com era habitual, sinó que es trobava en un raval extramurs (on hui està el Mercat Central). El barri jueu, encara que estava dins de la medina, tenia el seu propi mur que el tancava (entre els actuals carrers de la Pau i de la Mar).

Llevat de les vies radials que hi confluïen des de les portes, l’estructura urbanística semblava un laberint. Els carrers eren estrets per evitar la calor del sol i abundaven els atzucacs. Les cases eren xicotetes i escassament condicionades. Tenien poques finestres, per resguardar la intimitat interior de la curiositat dels vianants. Qualsevol casa, fóra humil o noble, tenia la sala on es rebien les visites, a prop de l’entrada, perquè la resta era espai privat. El mobiliari era molt escàs. Al menjador s’asseien sobre coixins, i als dormitoris no hi havia llits, sinó que es gitaven sobre una màrfega, una estora o directament sobre palla. A la majoria de les cases no hi havia habitacle per a usos higiènics. Les aigües residuals s’abocaven a una canal descoberta que discorria pels carrers, habitualment sense empedrar. D’altra banda, es podia trobar amplies cases senyorívoles que mantenien l’estructura de l’antiga vil·la romana, amb un pati central amb plantes que donava llum i frescor a les estances interiors. També hi havia luxosos palaus.

Dels edificis públics, a més de les mesquites, destacaven els banys, establiments que tenien més caràcter social que higiènic. Amb torns separats per a homes i dones, es pareixien bastant a una sauna. Una conducció subterrània d’aire calent mantenia el sol de les distintes cambres a una temperatura elevada, per tal de produir vapor en abocar-hi poalades d’aigua.

Les botigues, els tallers i els obradors artesanals estaven agrupats per oficis en determinats carrers, sobretot al barri de l’alcaisseria (la zona que hui s’estén per darrere de la Llotja fins al carrer de Sant Vicent). També hi estava l’escorxador (per l’actual plaça Redona). Els cuireters treballaven fora de la medina, entre la muralla i el riu (actual carrer dels Roters), perquè la seua activitat provocava olors desagradables.

Des dels temps de l’Imperi Romà, a la ribera del riu Túria es cultivava el cereal, les oliveres i la vinya, però fins l’època de l’Al-Andalus no es produeix l’explotació agrícola que hui coneixem. Els musulmans van crear la xarxa de regadiu que distribueix el cabal del riu en huit sèquies principals que, en ramificar-se, no van deixar cap racó de l’horta sense aigua. Això va possibilitar el conreu de varietats pròpies de zones humides, introduint espècies noves com l’albergina o la carxofa, que s’afegiren a la producció de ceba, bleda, fesol, fava, safanòria, nap i d’altres. Continuaren conreant el forment, la civada i el sègol, i van dur l’arròs. De les fruites, destacaren el meló, el meló d’Alger, la magrana, la taronja, l’albercoc i el codony. També era important la producció de canyamel, de xufes, d’herbes aromàtiques i de flors, i era freqüent trobar per tot arreu figueres i moreres.

El nucli de població bàsic era l’alqueria, un conjunt de cases senzilles al costat de la del propietari de les terres, que era la més important. Aquesta casa tenia habitacions que donaven a un pati interior amb un pou. Al voltant es distribuïen dependències annexes, com el forn, el graner, l’estable o el colomer. També es trobaven almàsseres i molins. Sovint les alqueries tenien una torre de guaita, que formava part de la xarxa de vigilància defensiva per alertar la capital d’una possible incursió de pirates. Una unitat de població menor, però més abundant, era el rafal, semblant a una masia actual i també amb edificacions complementàries al voltant. Un poc allunyats dels habitatges s’ubicaven els ruscos d’abelles per a la producció de cera i mel, tan necessària en la rebosteria.

La vida al camp era tranquil·la però molt dura. L’horari laboral depenia de la llum del sòl, cosa que donava jornades de huit o nou hores en hivern i de tretze o catorze en estiu, només interrompudes per les parades per a menjar o resar.

En les societats musulmanes, la vida familiar, social i política es vertebra a partir de la religió. En qualsevol d’aquestos àmbits, els comportaments estan determinats per la Xara, la llei que regeix l’activitat dels homes segons els principis de l’islam.

Aquesta religió monoteista va sorgir a l’any 622 com una revisió de les creences del judaisme i el cristianisme. El punt de partida és la creença en Al·là, déu responsable de la creació del món, font de consells i jutge únic, que va revelar la seua paraula a Mahoma. El profeta va aportar la versió definitiva de l’única fe vertadera en els ensenyaments que finalment es recopilaren en un llibre sagrat, l’Alcorà. L’islam també comparteix amb el judaisme o el cristianisme uns altres llibres sagrats, com la Torà o l’Evangeli, i la veneració a alguns missatgers d’Al·là o profetes, entre els quals es troba Jesús.

Per al creient, es marquen unes obligacions pràctiques que es concreten en el que es coneix com els cinc pilars bàsics de l’Islam:

-La professió de fe, recitant la sentència “No hi ha altre Déu tret d’Al·là i Mahoma és el seu profeta”.

-L’oració ritual, que consisteix en recitar fragments sagrats de cara a la Meca en cinc moments del dia.

-L’almoina, que obliga a cada musulmà a aportar a la comunitat una desena part de les rendes.

-El dejuni durant el ramadà, el mes sagrat del calendari islàmic, que implica abstindre’s de menjar, beure, fumar o mantindre relacions sexuals des de l’alba fins a la posta del sol.

-La peregrinació a la Meca, ciutat on va nàixer Mahoma, almenys, una vegada en la vida.

La mesquita és el lloc per a l’oració. L’islam no té litúrgia, però el divendres s’hi apleguen els fidels a escoltar el sermó i a resar col·lectivament. També és el lloc de reunió on es celebren festes familiars, tancaments de tractes, acords matrimonials, o reunions per a resoldre conflictes i plets. A totes les mesquites està assenyalada l’alquibla, la direcció cap a la Meca que, a més d’orientar la posició de l’orador, determina la posició dels cadàvers en els soterraments i la dels animals que van a ser sacrificats.

A l’horta, la unitat bàsica era l’alqueria, que tenia com a nucli la residència d’un llinatge al que s’afegien altres famílies. L’agrupació d’alqueries al voltant de les sèquies mares i dels seus braços formaven unes xarxes o comunitats regides pels consells de vells, que prenien decisions sobre els problemes de la terra i l’aigua, sobre la construcció de mesquites, graners, fortificacions i altres recursos col·lectius. Funcionaven de manera autònoma respecte a l’autoritat estatal. No obstant això, el poder de l’administració, fóra el califat, fóra el regne de taifa, s’exercia mitjançant la tributació i la imposició de la moneda, i augmentaria amb el creixement de la ciutat, que va veure la productivitat agrícola com un valuós objecte d’impostos, apropiacions i control comercial.

A la ciutat, amb el sorgiment de la taifa, nasqué un poder regional al que accediren funcionaris que ocupaven llocs clau en l’administració. Comptaven amb forces militars, i aglutinaren administradors del fisc, secretaris i gent de lletres. Van atraure comerciants i artesans, impulsaren l’arquitectura i exerciren un mecenatge intel·lectual i literari. Sovint tributaven als monarques cristians per mantindre la integritat del seu territori. Amb el temps, el poder quedà consolidat en mans de famílies influents que controlaven l’aparell juridicoreligiós encapçalat pels alfaquins, i constituïen una dinastia, encara que els seus orígens no foren monàrquics. La resta de la població eren els súbdits. Per davall d’aquestos estaven els esclaus, d’origen no musulmà.

Per descomptat, tots els càrrecs estan reservats per a mascles. La dona no hi té accés perquè el seu paper està limitat a l’àmbit privat, com a element intermediari que, mitjançant el part, possibilita noves generacions. Reclosa a casa, du la llar, educa els fills i complau el marit. Només ix al carrer regularment per anar a la mesquita. Segons la classe social, farà altres eixides (al banys, les riques; a comprar al mercat, les humils). El matrimoni el decidirà el pare, amb la benedicció del patriarca de la família i, sovint, fins la vespra de la boda, la nóvia no coneixerà al futur marit, habitualment molt més major que la ella.

Al món islàmic combinen dos tipus de calendaris. D’una banda, el solar, que amb la successió de les estacions, marca els temps de la sembra i de les collites, i conseqüentment, l’activitat artesanal i comercial que depén de l’agricultura. D’altra banda, el calendari oficial és lunar des del segle VII, ja que així ho va disposar el Califa Omar I quan va ordenar reiniciar la numeració dels anys a partir de l’Hègira, la fugida del profeta Mahoma des de la Meca cap a Medina. Així, el 16 de juliol 622 d.C. passa a ser el primer dia de l’any 1 de l’era musulmana. Eixa duplicitat provoca que les commemoracions religioses i els esdeveniments de la vida social i política tinguen lloc en dates variables del cicle solar. Com que l’any lunar dura entre 354 y 355 dies, es produeix un desfasament amb el calendari solar que suposa l’avanç anual de 10 ó 11 dies.

L’any musulmà consta de dotze mesos que tenen alternativament 29 ó 30 dies: muharram, sàfar, rabi al-awwal, rabi al-àkhir, jumada al-ula, jumada al-àkhira, ràjab, xaban, ramadà, xawwal, dhul qadah i dhul hijjah. El ramadà és el mes sagrat, per commemorar que Mahoma va rebre la revelació divina. El dia comença quan es pon el sol, i cada mes s’inicia després de la lluna nova, la primera nit en què és visible el quart creixent. La setmana té set dies, i divendres és el dia festiu en què els creients s’apleguen a la mesquita per al res col·lectiu.

La posició del sol, el cant del gall, els moviments de les aus, o els crits dels animals de la granja reclamant el menjar són alguns dels indicis que permetien la mesura del temps. Sobre aquestos senyals, els cinc resos diaris fragmentaven el dia. El primer, el fajr, entre l’alba i l’eixida del sol; el segon, el zuhr, immediatament després del migjorn; el tercer, l’asr, pregària es fa a mitjan vesprada; el quart, el magrib, en pondre’s el sol; i l’últim rés, l’ixa, quan ja és nit fosca. Qualsevol activitat diària es localitza en el temps fent referència a l’oració més propera. Com que la duració del període de llum solar és variable, també ho eren les hores de treball. A la nit, en escassejar els instruments d’enllumenament, la foscor suposava el perill, i tancar-se en casa a dormir era l’única opció.

A la novel·la es parla d’un rellotge de sol que està fent el iaio Abdullah. A diferència dels més coneguts, que se situen en una paret orientada al migjorn, el iaio està construint un rellotge en terra (analemàtic). La mecànica és la mateixa: l’ombra que projecta el gnòmon (un pal, per exemple) es desplaça conforme gira el sol, recorrent cadascuna de les hores que hi ha marcades a un semicercle. Tanmateix, en el rellotge situat en terra, el quadrant horari és una el·lipsi horitzontal, travessada per un eix pel qual discorre un gnomon mòbil. Cal tindre en compte que l’ombra que provoca el sol és més o menys llarga segons la posició de l’astre en cada mes de l’any, per eixe motiu, el gnòmon és mòbil, i no és altre que el propi usuari del rellotge, que projecta l’ombra caminant sobre l’eix per situar-se en el punt corresponent a l’època en què es troba.

A la novel·la, el iaio Abdullah diu ser amic i mantindre correspondència amb aquest matemàtic italià que va viure uns anys a la ciutat de Bugia (actualment, Bejaia, a Algèria), on el seu pare dirigia un establiment comercial. L’interés que Lleonard de Pisa (1170-1250) tenia pel càlcul el féu estudiar el sistema de numeració aràbic, i en comprovar la superioritat d’aquest model sobre la numeració romana, va escriure l’obra Liber Abaci, que fou decisiva en la substitució del vell sistema romà per l’aritmètica aràbiga al continent europeu. No obstant això, Lleonard de Pisa és més conegut pel descobriment de la seqüència Fibonacci (Fill de Bonacci, malnom del seu pare). Aquesta sèrie numèrica s’inicia en els nombres 0 i 1, i es construeix afegint el resultat de sumar els dos immediatament anteriors. Així, 0+1=1; tenim, doncs 0,1,1. Ara sumem els dos últims 1+1=2. L’afegim a la sèrie (0,1,1,2). Tornem a sumar els dos anteriors 1+2=3 (0,1,1,2,3). Repetim l’operació 2+3=5 (0,1,1,2,3,5). La progressió continua de forma que, treballant amb nombres alts, si en prenem dos consecutius i els dividim, obtenim un resultat que s’aproxima a la raó àuria (1,618033), quocient que està present en alguns fenòmens naturals, com la ramificació d’arbres, la proporció abelles mascles als ruscos, el nervis de les fulles, les espirals d’una pinya...  Per això, també s’anomena a aquest número raó divina.

Dins de l’argument de l’obra, la seqüència Fibonacci és el càlcul que els protagonistes, Ihsan i Jaume, han de descobrir per a solucionar l’enigma dels conills que els planteja el iaio. Aquest problema sobre la cria de conills és realment el que Lleonard de Pisa va posar com a exemple en el Liber Abaci. El fet de viure a Bugia l’aprofita l’autor de la novel·la per fer-lo coincidir amb el iaio Abdullah, qui, a més, va aprendre a fabricar ciris en aquella ciutat. Amb el temps, “bugia” passa als diccionaris com a sinònim de ciri.