CONTEXT 

Per a contextualitzar l’obra, concretament la situació d’agitació social que es vivia a València, vaig recórrer a les obres Malhechores, violencia y justicia ciudadana en la Valencia bajomedieval, i també Pueblo, poder y sexo. Valencia medieval (1306-1420), les dues del catedràtic d’història Rafael Narbona, de la Universitat de València. A més d’orientacions que em va donar personalment, tingué l’amabilitat de deixar-me llegir la seua tesi doctoral, que tracta sobre el tema esmentat.

També vaig consultar les actes originals de les sessions del Consell de la Ciutat, a l’Arxiu Històric Municipal de València, i va ser de nou el professor Narbona qui em brindà l’ajuda que necessitava en lliurar-me la transcripció de l’acta del dia vint-i-dos de març del 1407, document amb informació rellevant en la història.

Em va resultar molt útil un article de Fernanda Zabala sobre la mort del governador Ramón Boïl. A més, consultí nombroses webs per tal d’arreplegar informació sobre localitzacions de la ciutat als inicis del segle XV. També vaig visitar l’arxiu del Regne de València i el convent de Sant Doménec.

Per últim, el professor Emili Gascó ha sigut en tot moment una excel·lent font d’informació, amb el seu cabdal inesgotable de coneixements i estima per la història de València.

Al començament del segle XV, València és una ciutat pròspera. El repartiment de possessions que féu Jaume I entre els nobles que l’ajudaren en la conquesta, el creixement de la burgesia i la realització de nombroses obres arquitectòniques, civils i religioses han fet de reclam per a gran quantitat de gent que ve en busca de noves oportunitats. Aquest moviment demogràfic seguirà al llarg del segle i convertirà a València en la ciutat que més creix de la Corona d’Aragó i la més poblada de la península, després de Córdoba.

El traçat urbanístic de València ha canviat molt des que el Rei Conqueridor entrà a la ciutat, quasi dos segles abans. Fa vora quaranta anys que s’ha acabat de construir una nova muralla que rodeja l’antiga medina i tots els ravals i horts que la circumdaven. La vella muralla, en perdre la funció defensiva, es dilueix entre edificacions adossades i obertures que s’hi fan per facilitar el pas. L’estructura urbana diferencia tretze districtes o parròquies. Moltes cases modestes han sigut enderrocades per construir mansions senyorials i palaus, com els que encara romanen a l’actual carrer dels cavallers, on s’ubicava el palau dels Centelles. El palau dels Vilaragut s’alçava a l’actual plaça de Rodrigo Botet on hui està l’hotel Astòria. Són de construcció posterior el Palau de la Generalitat (iniciada al 1421) i la Llotja dels Mercaders o de la seda (1482-1548)

Pel que fa a l’arquitectura religiosa, la seu manté la planta gòtica original, amb la Porta dels Apòstols. A l’any 1407 està en construcció la nova torre octogonal (el Micalet) encara separat de la nau central, que posteriorment s’allargaria en afegir-li més arcades i unir-la a la sala capitular (actual capella del Sant Calze).

Algunes de les localitzacions que tenen certa rellevància en la novel·la són:

-El mercat, que mantenia la ubicació de l’antic soc musulmà, a l’actual plaça del Mercat.

-El trenc, un pas obert en l’antiga muralla per accedir al mercat. El carrer que connectava eixe pas amb el mercat conserva actualment el nom del Trench.

-El portal de Valldigna és un altre pas obert en la muralla musulmana, en aquest cas per accedir a la moreria. S’anomena així perquè al costat estava la casa de l’abat del monestir de la Valldigna.

-La porta de la Xerea es trobava a l’actual plaça de Sant Vicent Ferrer, coneguda popularment com la plaça dels patos, a un extrem del carrer de la Mar.

-La plaça de la Figuera estava situada a l’altre extrem de l’actual carrer de la Mar, junt a la plaça de la Reina. Allí es trobava una de les portes d’entrada al Call, el barri jueu que fou assaltat uns anys abans del temps en què transcorre la novel·la.

-L’església de Sant Nicolau, al carrer dels Cavallers, via que es prolongava fora de la ciutat cap al camí de Quart. Les actuals Torres de Quart es construïren després (1441-1460)

Segles abans de l’arribada de Jaume I a València, els musulmans ja havien introduït la morera a l’horta, arbre imprescindible per alimentar amb les seues fulles el cucs de seda. Des del segle XIV es té constància del creixement d’una indústria artesanal que a poc a poc omplia de telers la ciutat. El transcurs del segle XV marcarà l’hegemonia de la seda en l’activitat econòmica de València. Els mestres seders van establir-se a l’actual barri del Pilar, denominat antigament barri dels velluters, “els que feien el vellut”. Cap al final del segle, hi ha a la ciutat vora tres-cents mestres seders i més de mil dos-cents telers. Un fet determinant fou l’arribada d’artesans genovesos, que introduïren noves tècniques i propiciaren la manufactura de teixits de gran qualitat que prompte assoliren fama fora de les nostres fronteres. En eixa època es va construir la Llotja dels Mercaders o de la Seda, reflex de la pròspera activitat comercial de la ciutat.

Al 1492, el gremi dels velluters es va establir a un casalot de l’actual carrer de l’Hospital. Dos segles més tard, el gremi va passar a ser el Col·legi de l’Art Major de la Seda, per un privilegi del rei Carles II. Al 2016 va concloure una rehabilitació del vell edifici, que ha recuperat el seu esplendor gràcies al patrocini de la Fundació Hortensia Herrera.

Cap al final del segle XIV i els inicis del XV, l’ambient social del regne de València ve condicionat per les bandositats, és a dir, el conflicte entre els bàndols nobiliaris: la noblesa conserva les seues possessions rurals, però s’ha fet urbana en traslladar-se a viure a la ciutat. Aleshores, lluita per aconseguir el control municipal que li permeta mantindre els seus privilegis.

Aquest conflicte pren especial virulència a València, on les famílies nobiliàries van prendre partit quan el bisbe Jaume d’Aragó s’enemista amb Berenguer de Vilaragut.  El primer tingué el recolzament dels Péreç d’Arenós i dels Centelles, i el segon va comptar amb els Soler i els Boïl.

L’enfrontament fou tan acarnissat que hagué d’intervindre el mateix Sant Vicent Ferrer. A la façana de la catedral de València que dona a la plaça de l’Almoina, hi ha un retaule ceràmic que representa el sant posant pau entre els Centelles i els Vilaragut.

Al inicis del segle XV les bandositats tenen dividida tota la ciutat. Les famílies nobles més poderoses s’agrupen en un o altre bàndol; la resta de famílies nobles també prenen partit, així com la burgesia, els comerciants, els gremis d’oficis i fins i tot els servents. Qualsevol disputa de carrer entre dos criats de distint bàndol podia desencadenar un conflicte que, a sovint, acabava amb ferits, quan no amb morts.

L’enfrontament es mantenia, entre altres coses, perquè el governador (representant del rei) era afí als Vilaragut i a la generalitat tenien majoria els partidaris dels Centelles.

La tensió al carrer s’agreujava per la violència social. En aquest període, València creixia com ninguna altra ciutat.

Frare dominic que va nàixer a València, a l’any 1350 i va morir al 1419, en Vannes (Bretanya). Fou un predicador molt popular i estimat. Va residir al convent de Sant Doménec, entre 1378 i 1396. Actualment hi ha una capella reconstruïda al lloc on se suposa que va estar la seua cel·la, repetidament saquejada a causa dels esdeveniments polítics. Quan deixà la ciutat, el Pare Vicent va viatjar per altres regnes peninsulars i països estrangers, on assolí molta fama pels seus sermons que, segons la tradició, feia en valencià, però els seus oients els entenien miraculosament com si els escoltaren en la pròpia llengua. Fou canonitzat el 1455, i se li atribueixen nombrosos miracles, no sols per tradició, sinó documentats en la època. A la ciutat de València es representen alguns d’ells en els populars “altarets de Sant Vicent”.

Políticament, com a representant del Regne de València, tingué una intervenció decisiva en el Compromís de Casp, on es triaria Ferran d’Antequera com a successor del rei Martí I, que morí sense descendència.

   
Ramon Boïl, senyor de les baronies de Bétera i Boïl, fou fill de Pere Boïl i Caterina Dies, i es va casar amb Violant de Montagut. Van tindre un fill. Va ser molt respectat en l’àmbit eclesial, ja que va capitanejar una armada que va anar a Telediç (a l’actual Algèria) per tal de venjar el saqueig de Torreblanca (amb el robatori d’una sagrada Forma) per part dels pirates barbarescos. No obstant això, també se’l va reconéixer com a home de lletres.

Fou governador de València des de 1393 fins a la seua mort, el 21 de març de 1407, un període en què no aconseguí apaivagar la ciutat, immersa en constants lluites nobiliàries. Com que era aliat dels Vilaragut, fins i tot amb lligams familiars, va estar sempre sota sospita de parcialitat per part del bàndol contrari.

En morir, li fou dedicat un carrer a la ciutat de València, el carrer del Governador Vell, on estava situada la seua residència. Les seues restes descansen al convent de Sant Doménech. Com anècdota, comentar que el seu sepulcre, una bella obra d’estil gòtic on també hi està son fill, fou dividit i la meitat va ser traslladada al Museu Arqueològic Nacional, a Madrid. Actualment es troba de nou tot sencer en la Sala Capitular de l’esmentat convent.

La figura més important de la poesia valenciana va nàixer molt probablement en 1400 a València, i morí a la mateixa ciutat en 1459. Fill del poeta Pere March, senyor de Beniarjó i d’Elionor Ripoll, va créixer en un ambient on es barrejà el servei d’armes al rei, la dedicació a les lletres i l’administració de les possessions familiars en la Safor, ja que en morir son pare al 1413, es convertí en el cap de la branca valenciana de la família (d’origen barceloní). Com a cavaller va participar en campanyes militars en terres italianes, a les ordres d’Alfons el Magnànim. En deixar les armes, va viure a Gandia, i posteriorment a València.

La història situa a Ausiàs March com l’iniciador de la poesia moderna, en trencar amb l’estil trobadoresc. La coincidència temporal amb Joanot Martorell, Jaume Roig, Isabel de Villena o Joan Roís de Corella, fan del XV el segle d’or valencià, també en el camp de la literatura.