La ciutat de Nàpols té el seu origen en una colònia fundada pels grecs al voltant del segle VII a. C. (el seu nom ve de Neàpolis), però passà a ser colònia romana a l’any 326 a. C. Quan va caure l’Imperi Romà es va convertir en un ducat fins a l’any 1137 en què va ser conquistada pels normands. Aleshores va formar part del Regne de Sicília, fins que aquest es divideix en 1282, incorporant-se els territoris peninsulars en el Regne de Nàpols (També se’l seguia anomenant Regne de Sicília).

Fou en 1442 quan el Regne de Nàpols va passar a mans d’Alfons el Magnànim, després d’una llarga guerra. Integrada en els dominis de la Corona d’Aragó, la capital va recuperar prompte l’esplendor. Es va construir el clavegueram, es van obrir carreteres, nous barris i obres monumentals. També va ser molt destacat l’interés cultural que el rei Alfons va impulsar des de la cort, on va atraure a importants noms del Renaixement.

En anys posteriors, va haver conflictes, sobre tot amb els reis francesos, que prengueren temporalment el poder. Tanmateix, Ferran al catòlic va recuperar el domini, ara per a la monarquia hispànica. Amb tot, les disputes continuaren i propiciaren que el Regne de Nàpols passara d’unes mans a altres fins que, en 1861, va passar directament a la Itàlia unificada sota el poder de Vittorio Emanuele II.

L’antiga ciutat de Pompeia estava situada molt a prop de Nàpols. Va ser fundada al voltant dels segles VIII-VII a. C., però fou a partir del segle III a. C. Quan va entrar en l’òrbita romana, convertint-se a poc a poc en lloc de retir de militars veterans i de gent benestant. No obstant això, la ciutat es coneguda actualment per la seua tràgica desaparició.

Situada en una zona d’intensa activitat sísmica, Pompeia va patir un fort terratrèmol a l’any 62, que va afectar infraestructures i edificis públics i privats. Dèsset anys després (79), quan encara no havien acabat les obres de reconstrucció, es va produir l’erupció del Vesuvi, volcà molt proper que sepultà totalment la ciutat.

Se suposa que molts habitants van fugir alertat pels sismes previs, però l’erupció principal va expulsar gasos i cendres tan intensament que molts dels ciutadans van morir asfixiats, sense poder escapar. Les successives capes de material volcànic van sepultar Pompeia a uns 6 o 7 metres sota la superfície actual.

Encara que en els primers anys van haver saquejos, la ciutat va quedar paulatinament oblidada, dins al punt que, segles després, es desconeixia la seua ubicació. La mateixa sort va córrer la veïna Herculà. No fou fins al final del segle XVI quan gracies a les obres de construcció d’un canal, es van trobar les primeres restes, però les excavacions sistemàtiques no arribarien fins a meitat del XVIII.

Les intervencions arqueològiques realitzades han permés descobrir amb molta exactitud la vida quotidiana de l’època, amb informació de tot tipus: vestimenta, utensilis, costums, alimentació, art... Especialment interessant és el disseny urbanístic, ja que s’ha pogut conéixer com era exactament en el moment de l’erupció, sense haver patit les modificacions posteriors que afecten a les altres ciutats.

Actualment es poden visitar les restes, tant de Pompeia com d’Herculà. De fet, s’han convertit en una de les principals atraccions turístiques d’Itàlia.

Giacomo Puccini (1858-1924) és un dels millors compositors italians d’òpera, amb obres mestres com La Bohème (1896), Tosca (1900) o Turandot (1926).

El compositor va començar a treballar Madama Butterfly en 1901.L’argument té un precedent literari en una obra de John Luther Long, qui s’havia inspirat en la novel·la Madame Chrysanthème, de l’escriptor francé Pierre Loti.

El 17 de febrer de 1904 es va estrenar Madama Butterfly al Teatro alla Scala de Milà. La representació va resultar un estrepitós fracàs, Tanmateix, Puccini va fer una revisió per tal de donar-li més equilibri estructural i càrrega dramàtica en algunes escenes. Tan sols tres mesos després, l’òpera va ser representada al Teatro Grande de Brescia, amb un gran èxit.

L’argument de l’obra no era nou, fins i tot havia aparegut en dos òperes anteriors. La protagonista, la geisha Cio-cio-san (senyora papallona, en japonès) s’enamora d’un oficial de la marina nord-americana. Contravenint els costums locals, es casen, a pesar que ell està de pas. Mesos després, Pinkerton (que així es diu el militar) abandona el Japó, ignorant que la jove esposa repudiada està embarassada. Tres anys més tard, l’oficial torna amb la seua esposa americana. Quan s’assabenta que té un fill, decideix endur-se’l als Estats Units per a educar-lo de manera occidental. La mare, totalment abatuda, decideix llevar-se la vida fent-se l’harakiri.

Diego Armando Maradona (1960-2020) va ser un jugador de futbol nascut a l’Argentina. Va debutar als 16 anys amb l’Argentinos Junior, però prompte va passar al Boca Juniors, club amb el qual va guanyar la seua primera lliga en 1980. Un any més tard va botar a Europa per a jugar en el F.C. Barcelona. Maradona va deixar constància de la seua qualitat, però només va estar dos temporades en el club culéon va guanyar una Copa del Rei.

El seu nou destí fou la SSC Napoli, club italià que va rebre al jugador amb els braços oberts, ja que havien eludit el descens per un punt. Amb Maradona a les seues files, el club va anar de menys a més, i arriba a aconseguir dos scudettos (el campionat de lliga), una Copa d’Itàlia i una Copa de la UEFA, tot entre 1984 i 1992. També aleshores va ser campió del món amb la selecció de l’Argentina. Després del Nàpols va continuar la seua carrera en altres clubs, però mai aconseguí el nivell assolit durant l’etapa a Itàlia.

La indiscutible qualitat futbolística de Maradona no va ser acompanyada per uns hàbits saludables exigibles a qualsevol esportista. Quan jugava en el FC Barcelona va iniciar el consum regular de drogues i els problemes amb la bona pràctica esportiva. En Nàpols va empitjorar els seus hàbits i era freqüent que faltara als entrenaments per la vida desordenada que duia. De fet, el seu final en el club de la capital de la Campània va vindre determinat per una sanció de quinze mesos per donar positiu en cocaïna en un control després d’un partit.

Amb tot, el caràcter apassionat dels napolitans feu que l’afició li ho perdonara tot a aquell que havia dut al club a uns nivells que mai havia aconseguit. En la memòria dels seguidors, Maradona segueix sent un déu i li continuen professant una devoció incondicional.