És l’actual sant patró de la ciutat de Nàpols, on es creu que va nàixer a l’any 272. Fou bisbe de Benevento. Va morir decapitat al 305, després d’haver eixit viu d’un intent de cremar-lo en un forn i d’haver apaivagat les feres que havien de devorar-lo (segons la tradició i la creença popular).

El fet prodigiós és la liqüefacció de la sang del sant que es conserva en una xicoteta ampolla de vidre. Si durant tot l’any està solidificada, el 19 de setembre, commemoració del martiri (i en dos dates més), la sang es liqua quan el sacerdot mostra la relíquia als fidels.

Segons la tradició, el fet es repeteix regularment des de fa quatre-cents anys, cosa que per als creients confirma que es tracta d’un miracle. Hi ha una explicació científica basada en el comportament de determinats fluïts, que es solidifiquen en repòs i es liqüen en moviment, però, en realitat, es desconeix quins són els components del que hi ha dins de l’ampolla.

També seguint la tradició, si no es produeix el miracle és senyal de mal auguri, ja que en algunes ocasions la no liqüefacció ha precedit esdeveniments com la Segona Guerra Mundial, l’ocupació nazi de la ciutat o el terratrèmol d’Irpínia.

Des de la seua inauguració en 1959, és la seu de la Società Sportiva Calcio Napoli. En un primer moment va anomenar-se Stadio del Sole, però en 1990 canvià el nom pel de San Paolo, per la tradició que situa l’arribada de sant Pau a Itàlia en el barri on es troba l’estadi. Va tindre una capacitat de vora 77.000 espectadors, però les distintes remodelacions per a adequar-lo a les exigències tècniques i de seguretat de les competicions internacionals han fet disminuir l’aforament.

A més del camp de futbol, té un recinte per a partits de basquet i instal·lacions per a la pràctica d’atletisme. Des del 25 de novembre de 2020 fou rebatejat com a Stadio Diego Armando Maradona, en memòria de l’astre argentí.

Obert en 1737, és un dels teatres d’òpera més antic del món, que ha funcionat sense interrupció des de la seua inauguració. Aquest coliseu va viure l’esplendor de l’òpera napolitana, convertit en el lloc de referència on volien estrenar famosos compositors i desitjaven cantar les primeres veus de l’època.

Destruït per un incendi en 1816, va ser reconstruït amb un disseny més actual, enriquint la infraestructura i millorant les prestacions tècniques. Aleshores es va reduir l’aforament a vora 1.500 espectadors, tots asseguts. Amb tot, el teatre a seguit tenint obres reforma, com ara, la de 1943, per reparar els desperfectes causats per la Segona Guerra Mundial.

Edicions Bromera és una editorial valenciana totalment consolidada en el panorama literari valencià. Fundada a l’any 1986 per Josep Gregori, té un catàleg format per gèneres molt diversos i per col·leccions adreçades a totes les edats. A més a més, l'oferta literària, amb autors i autores de tot l'àmbit lingüístic i traduccions internacionals, es complementa amb una proposta creixent i sòlida de treballs lexicogràfics i de materials curriculars i complementaris per a l'ensenyament.

Edicions Bromera està històricament compromesa amb el món de l'educació i amb valors culturals, ecològics i solidaris. De fet, l'objectiu més important de la responsabilitat social corporativa de l'editorial és el foment de la lectura i del valencià. Per això, impuls l'associació Escola Valenciana o l'ONG Metges sense Fronteres, a la qual destina un percentatge dels ingressos per la venda de llibres de text. L’editorial està implantant un pla d’igualtat entre homes i dones i ampliant aquesta àrea en temes d’igualtat i de conciliació laboral-familiar.

Recentment, Edicions Bromera ha sigut adquirida pel grup Planeta, fet que obri un nou panorama de cara al futur, amb un relleu generacional inclòs.

Es tracta una organització criminal que controla el comerç i altres activitats econòmiques amb la finalitat de protegir i garantir els propis interessos. El seu origen es remunta al final de l’edat mitjana, a Sicília, on milers de camperols s’organitzen per a protegir-se dels abusos del poderosos, i veuen en el delicte l’única forma d’aconseguir privilegis. Posteriorment, es formen organitzacions criminals semblants en altres regions del sud d’Itàlia. A Nàpols, sorgeix la Camorra, diferenciada de la Cosa Nostra siciliana.

No hi ha un poder centralitzat, sinó organitzacions independents que, sovint, lluiten entre elles per aconseguir l’hegemonia en el contraban, en les transaccions comercials o en el narcotràfic, entre altres. Els procediments utilitzats habitualment són els suborns, els xantatges, els assassinats...  Com s’ha pogut descobrir en algunes ocasions, les organitzacions mafioses solen tindre personal infiltrat en la política i en la judicatura.

A la resta del món hi ha màfies que no tenen res a veure amb el crim organitzat d’Itàlia, però en el cas dels Estats Units, si que van ser els emigrants italians els que fundaren la màfia copiant el model del seu país d’origen.