Va ser un sisme de magnitud 6.2 graus en l’escala Richter que va destruir la capital de Nicaragua, a les 12:35 de la nit del dissabte 23 de desembre, seguit per dues rèpliques de 5.0 i 5.2 graus quasi una hora després del primer tremolor. Va destruir el centre de la ciutat i va causar prop de 10.000 morts i 20.000 ferits; l’epicentre va ser dins del Llac Xolotlán.

La majoria de les cases que van caure eren de taquezal, material de construcció de poca qualitat.

La notícia de la catàstrofe es va difondre ràpidament. Diferents països van enviar a les seues Creus Roges, destacant Estats Units, El Salvador, Mèxic, Cuba, Espanya, Finlàndia, L’antiga Unió Soviètica, Iugoslàvia, Israel, Filipines, Taiwan, Xina, Japó, etcètera. 

Font: 

Un Congrés Eucarístic és un esdeveniment de l’Església Catòlica de culte a Crist en l’Eucaristia, amb la finalitat de reflexionar, aprofundir, estudiar i celebrar conjuntament el misteri eucarístic, sota algun tema concret que figura en el lema del congrés.
Segons els seus nivells, els congressos poden ser locals, diocesans, provincials, nacionals, continentals i internacionals. El programa s’ompli amb conferències, seminaris, taules redones, celebracions litúrgiques, oracions i adoració eucarística, completant-se amb actes culturals.
A l’any 1972 tingué lloc el VIII Congrés Eucarístic Nacional, a la ciutat de València. L’acte citat a la novel·la és la missa central del congrés, que es celebrà multitudinàriament al Passeig de l’Albereda. Va llegir-se un  missatge del Sant Pare, Pau VI, i hi van assistir el cap de l’Estat, Francisco Franco, i els actuals reis d’Espanya, aleshores prínceps d’Astúries.

En un temps en què ja començaven a popularitzar-se les discoteques entre els joves, els guateques seguien sent l’opció més a mà que tenien els adolescents per a la vesprada del diumenge, que era el tros del cap de setmana més fester. Només calia un lloc de reunió (la casa de qualsevol) i un aparell per a reproduir la música.
El suport on estaven enregistrades les cançons eren els discos de vinil, ja que no existien els cds. actuals, i les cintes a cassette eren més modernes i menys usades. Els discos podien ser grans (s’anomenaven LP, de l’anglés long play) o xicotets (singles), que tenien només una o dues cançons per cada cara. Aquestos eren els més freqüents. Cadascú duia els que tinguera o haguera pogut replegar.
Els guateques solien començar amb música de ball mogut, per a trencar el gel. Després es posaven les cançons més lentes, per a ballar agarrat. Durant aquest temps es consolidaven o no les relacions entre les possibles parelles de les colles.

La literatura juvenil.

"Amor. El diario de Daniel”
Joan, el pare difunt de Xavi, començà a escriure el seu diari en llegir un llibre que als anys setanta era molt popular entre els adolescents. Es titulava Amor. El diario de Daniel. El seu autor és Michel Quoist i l’editava Herder (Barcelona).  No conserve l’exemplar que tenia, però recorde que l’argument tractava sobre un xic que va descobrint la vida a través de les vivències pròpies de l’edat: la recerca de referències, les seues lluites interiors, l’amistat i el descobriment de l’amor. També hi havia una versió femenina de l’obra: Dar. El diario de Ana María.

Aquesta era una, la més famosa, de les novel·les d’èxit de José Luis Martín Vigil. Amb una parella d’amics de quinze anys com a protagonistes, l’obra ens descriu el món dels adolescents i el descobriment de la vida, plena d’alegries i de drames. L’obra té una forta intenció moralitzadora (l’autor va ser sacerdot jesuïta). La primera edició és de 1955, però ha sigut reeditada fa pocs anys.

En la campanya anterior, el València CF havia guanyat el campionat de lliga, i va arribar a la final de la Copa (aleshores, del Generalísimo). Continuava Alfredo Di Stéfano com a entrenador, i es va fitxar a Quino, davanter del Betis, a l’argentí Adorno, i també a Lico i al porter Meléndez.
El rendiment de l’equip no estigué a l’altura de la temporada anterior, encara que tingué bons registres (19 victòries, 7 empats i 8 derrotes).
El València va arribar fins l’última jornada amb possibilitats de guanyar la lliga si perdia el líder, que era el Real Madrid. Però això no va ocórrer i l’equip xe queda subcampió, igual que en la Copa, competició en què va perdre la final contra l’Atlètic de Madrid.
Com a campió de lliga vigent, va jugar la Copa d’Europa (actual Champions League), eliminant al Luxemburgo i al Hajduk Split, però va caure en la tercera ronda davant l’Ujpest Dosza, de Budapest.

En 1970 s’aprova la llei General d’Educació (coneguda com a llei Villar Palasí, cognoms del ministre que la impulsà). Aquesta nova normativa substituïa la Llei d’Instrucció Pública, de 1957, encara que havia sigut reformada en vàries ocasions. A la novel·la, Joan, el pare, estudia sota l’antic sistema, que s’estructurava en Pàrvuls (nivell no obligatori), quatre cursos de Educació Primària, un curs d’Ingrés (preparatori), un Batxillerat Elemental de quatre cursos, un Batxillerat Superior de dos cursos i, per acabar, un Curs d’Orientació Universitària (COU). La nova llei dividí l’ensenyament obligatori en l’Educació General Bàsica (EGB), de huit cursos; el Batxillerat Unificat Polivalent (BUP), de tres cursos; i el COU.
La seqüenciació del sistema d’avaluació també va canviar. Fins aleshores es donaven qualificacions mensuals, resumides després en una valoració global trimestral. Amb la llei Palasí, es passà a l’actual estructura d’avaluacions (cinc al principi, tres més endavant).

Fora dels aspectes estrictament litúrgics, la vida social en aquestes dates seguia estant impregnada de mostres de religiositat, al menys de forma aparent. Per exemple, la programació de la televisió es modificava, sobretot Divendres Sant, per oferir actes i documentals relacionats amb les celebracions de la setmana. Fins les pel·lícules eren seleccionades (sempre amb temàtica d’Història Sagrada) Les emissores de ràdio no es quedaven enrere, i des de Dijous Sant omplien la graella amb música clàssica.
D’altra banda, a més de la zona marinera de la ciutat de València, en altres pobles també existien (i hi existeixen) germandats i confraries que eixien en processó amb les seues vestimentes i capirots. Gaudien de molta expectació, però, ja aleshores, els carrers començaven a resultar massa sorollosos per al seguiment respectuós i silenciós que solien tindre eixos actes. A la novel·la es cita la processó del Diumenge de Rams, on els fidels, amb palmes o ramets d’olivera, rememoren l’entrada de Jesús a Natzaret. També s’al·ludeix al Via Crucis, o seguiment de les estacions o moments durant el camí de Jesús des de la seua condemna fins que el deixaren al sepulcre.
En alguns llocs segueixen fent les representacions teatrals de la Passió, més freqüents abans. Bé itinerants pels carrers, bé en una plaça gran, o bé dins d'un saló, podien seguir-se aquestes escenificacions que corrien a càrrec de grups de teatre amateurs d'alguna institució cultural (a la novel·la, la Societat Musical), o per part de gent relacionada amb la parròquia.

La festa més esperada pels adolescents a les vacances de Setmana era la Pasqua. Durava tres dies, perquè, a més del diumenge, les vesprades de dilluns i dimarts eren festives. La tradició manava anar a algun lloc a l’aire lliure a menjar-se la mona. Al meu poble anàvem al cau del barranc del Carraixet. Entre els canyars, hi havia plans vora l’aigua per a botar a la comba. Eixa “eixida al camp” justificava la compra de les sabatilles pasqüeres, calcer de tela i sola de goma, antecedent de les actuals sabatilles d’esport. I si hi havia sort, en casa també et compraven pantalons nous, els texans o vaqueros, com dèiem. Als pobles es repetia un ritual cíclicament. Els xics anaven a la conquesta d’una colla de xiques per a passar, com a mínim, els dies de vacances. Si  durant la Setmana Santa hi havia processons, els carrers s’omplien de grups de xavals amb l’únic objectiu de buscar pasqüeres, d’arribar a pasqua amb companyia femenina. En eixos dies tocava corda i jocs de vesprada, però a la nit hi havia sopar. Cadascú s’enduia l’entrepà i els xics pagaven la beguda i la “picaeta”.  A Sant Vicent pagaven les xiques.  Es reunien en casa d’algú, preferiblement si no estaven els pares, i després de sopar es ballava o es jugava a jocs més atrevits que els de la vesprada, segons com d’espavilat estiguera el personal. En fer-se un poc més majors, ja s’estilava muntar acampades o, millor encara, intentar aconseguir les claus del xalet buit d’algun familiar. Aquestes opcions sempre suposaven bastants entrebancs per part dels pares de les xiques.